‘Divertirse educando’ és la proposta –en format llibre de moment, després es desplegarà en altres formats– de la psicòloga Margarita Albós. Hi ofereix pautes perquè la criança sigui un procés feliç

Abans d’endinsar-nos en el llibre, una curiositat biogràfica: mare psicòloga de dues filles psicòlogues! 
Sí, sí, al final... La petita sempre havia dit que no, que no pensava estudiar Psicologia, però finalment ha acabat fent-ho. No els ho he imbuit, asseguro que no. Potser han vist que a mi m’encanta, que soc una privilegiada fent allò que m’agrada, i això que m’ho vaig haver de currar a la meva època...

...? 
Vaig començar a estudiar quan a la Seu d’Urgell va obrir el centre associat de la Uned. De fet, fent el curs per a majors de 25 anys i prenent-me la Psicologia com una afició. Però vaig veure que m’hi podia dedicar, així que em vaig posar les piles i en acabar vaig estar treballant un temps a l’escola. Després, fa setze anys, vaig muntar el centre i és un somni fet realitat. No sé, no sé el que les meves filles hi han vist. 

‘Sesudes’ converses a casa? 
No comentem els casos, naturalment, però el tema deu sortir, evidentment, al cap i a la fi la psicologia és l’estudi de la conducta humana, així que tot a la vida és psicologia, oi?

Ara que ho diu... 
Soc molt crítica amb la psicologia tradicional, sabeu?, que classifica, que sovint sobremedica: quan cal, cal, no dic que no, però penso que en les emocions està la clau i hem d’aprendre a gestionar-les per gaudir de la vida. Estic trist? Doncs mirem com pots superar-ho, però intento no posar etiquetes com “depressió”, perquè penso que fan més mal que bé. Hi ha qui  diu que posar nom a allò que li passa l’ajuda, però jo... què vols que et digui, crec que fa la profecia autocomplerta més aviat. 

Tot és psicologia, començant per l’educació? 
Aquí ho teniu, efectivament. 

Per això va escriure el llibre. 
M’arriben pares a la consulta que necessiten pautes per educar els fills. Vaig optar per recollir-les en un llibre, per si es pot ajudar algú més, i de fet algú m’ha dit que gràcies a això està gestionant millor les rebequeries de la filla. Ara en faré vídeos, que a vegades arriba més explicant-ho que llegint-ho. 

D’actes i propostes en té molts al cap, per cert.  
Sí, sí. Ho faig com puc amb el temps. El 16 de maig, per exemple, faré un taller d’escolta activa, que no sabeu com és de difícil que ens escoltem de debò, i com n’és d’important, i després el repetiré cap a la tardor. 

Tornant a les pautes educatives... 
Sí, els pares tenen les seves pors. La principal, la de traumatitzar el fill si posen límits. Jo parlo de fermesa amb amor, posar límits, però no des de l’autoritarisme. Però si dono molt d’amor i poca fermesa, són fills sobreprotegits, que no tenen normes, i que en realitat pateixen molt. Cal trobar l’equilibri. 

... per ajudar els pares... 
... que perdin la por a les rebequeries dels seus fills. Hi ha nens que es converteixen en autèntics tirans. M’ha passat per la consulta alguna mare amb les cames morades dels cops de peu del fill de set o vuit anys. Sabeu? El mateix infant, de fet, pateix molt, perquè es comporta així en un moment en què no es pot controlar, però quan se n’adona, se sent molt malament.

Uf! 
A vegades els pares em diuen que pateixen tantíssim quan els fills ploren que no poden aplicar normes. Per exemple, fa molts anys una mare em deia que quan el nen plorava –i era un caos a casa, de crits continus– li venia al cap la imatge d’una vegada en què va haver d’anar a urgències amb la nena petita, blava, que no respirava. 

Quina angoixa.  
Sí. Però a vegades són casos més senzills, simplement no apliquen pautes per desconeixement. Si no apliques les normes des de bon començament, serà el nen qui mani a casa, els nens això ho aprenen des de molt petits. Sense normes són nens insegurs, infeliços.

I si esperem a l’adolescència... 
És més complicat. Però sempre es pot reconduir, sempre. 

L’objectiu, diu, és la felicitat.  
Sí, la felicitat entesa com un estat de calma i serenor. Així pots enfrontar qualsevol situació a la vida, fins i tot les més dures, com la pèrdua d’un ésser estimat. Felicitat no es pot confondre amb alegria, sinó amb aquest sentiment intern de calma i serenor.