Cita real o més aviat apòcrifa, un gran escriptor va dir en recollir el seu guardó allò de “no diré que no me’l mereixo perquè també tinc un càncer i tampoc no me’l mereixo”. Amb similar manca de ridícula falsa modèstia, alegria i agraïment, s’està prenent Joan Verdú (Andorra, 1995) els homenatges i celepacions que l’assenyalen com a l’heroi del moment, en un moment tan mancat d’herois, com la gran esperança sope l’element blanc. “No considero que tot plegat m’estigui canviant, ni molt menys. Estic passant un meset tranquil, amb la família, descansant, recarregant bateries”, abans de començar la pretemporada, absolutament “motivat”. 

Els reconeixements li arriben després d’un gran esforç continuat i de tots els entrebancs. “Això que m’està passant no crec que sigui una cosa esporàdica, sinó que hem treballat dur i malauradament vaig patir lesions que em van frenar molt”. Així que els èxits, els bons resultats, no són fruit de la casualitat, ni de lluny. “És important transmetre aquesta il·lusió als més joves, que vegin que hi ha algú de casa, proper, i jo parlo amb ells, els animo, intento donar-los energia”. I estar sota els focus? “Ho porto bé, em sento còmode, no tinc cap problema per parlar davant de les càmeres, dels nens...”

A Verdú el definia fa pocs dies Albert Coma, l’expresident de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE), com un “capa boja”, apel·latiu que fa riure al nostre protagonista però amb el qual, confessa, se sent identificat. A pistes com a la vida. “De nen ja era un xaval molt mogut, que feia molts esports, que feia algunes bogeries, i és el meu caràcter com a esquiador, és veritat, soc llançat”. Una de les qualitats que l’estan ajudant a sopesortir, arriscant-se: “En moments de molta tensió trec la bogeria que porto a dins i m’ajuda a superar les dificultats”. Una ajuda en un esport on tot es concentra en un minut. “Si falles un revolt la carrera se’n va en orris i a banda de la part física hi ha la pressió mental que has de controlar”. També per “estar en una carrera on són els millors i no sentir-te petit, sinó tot el contrari, saber treure el millor de tu”. 

Més enllà, Verdú es considera un paio optimista. “Sí, sí, i amb els moments tan durs que he passat, si no ets optimista ho tens complicat”. Les lesions, és clar, són el terror d’un esportista d’elit. “Has de lluitar per recuperar-te, i no sols físicament, és pitjor estar vuit mesos menjant-te el cap, veient com la resta entrena, competeix, mentre tu no saps si hi tornaràs”. La fusta es demostra sortint-ne reforçat, havent après, afirma. 

Fa una ullada enrere, als inicis, aquell moment en què li costava de convèncer els pares que ell el que volia era esquiar? Havia començat com comencen les criatures, per gaudir de la natura. Amb tres anyets i lliscant per les pistes de debutant de Grau Roig al costat dels pares, “i tenim vídeos que ens hem mirat últimament amb la família, bons moments. Allà es va iniciar tot”. Més endavant, però, “quan la cosa es va posar seriosa, encara no teníem el programa d’esquí i estudi, vaig formar part de la primera generació a provar-ho”, recorda, “i a la família li generava incertesa”. Els pares, “com a bons pares, es preocupaven pel meu futur i els costava una mica entendre la meva voluntat de seguir esquiant perquè m’apassionava i creia que tenia potencial”. Qui dubtaria ara que la decisió va ser boníssima? Amb tot, puntualitza Verdú, continua amb els estudis: ara està acabant Administració d’Empreses a l’UdA. Al ritme que li permet avançar en la carrera com a esquiador. 

I què fa Joan Verdú quan no esquia, estudis a banda? “És que la meva vida és l’esport, si no estic esquiant estic entrenant o estic fent bici o corro... m’encanten tots els esports i hi dedico moltíssim de temps”. De tant en tant, és clar, s’ha d’aturar: “aleshores, viatjar i llegir, llegeixo molt”. Però ni així, que consti, s’aparta un mil·límetre del fil conductor de la seva vida: biografies d’esportistes, per continuar motivant-se. “De fora et diré que Rafa Nadal té una mentalitat com poques”, igual que aquí a prop “és Mimi Gutiérrez, qui des de ben petit m’ha donat els millors consells”. 

I el futur? El futur està encara lluny. De moment hi ha un present exigent en què “assolir grans objectius, confio molt en el meu equip i no ens volem quedar aquí”. És en això que té posat el cor i la voluntat. “En què passarà després no hi penso massa, però estic convençut que seguiré dedicant la vida a l’esport”.