Cendra batuda pel vent. El poemari de Carles Ribó es va endur el premi Grandalla de poesia en la penúltima Nit Literària. Anem Editors el publica i aquesta tarda es presenta, de moment, a la Seu, ciutat de naixement de l’autor. A la llibreria El Refugi i de la mà de la també escriptora Laura Casanovas.

Cendra batuda pel vent: és difícil explicar la poesia, però...
Com explico al pròleg del llibre, el poemari parla d’una lectura sentimental però des de la llunyania, quan ja només queda la cendra. És una reflexió ja no a cop calent, sinó des de la distància, quan ja no estàs encegat pels fets. 

Ves per on! El contrari de la Shakira. 
Tal qual, ella ho ha fet des de la ira, des de la ràbia, l’ofuscació d’haver estat humiliada, abandonada... Vaja, suposo que també per fer calaix.

No ho dubtaríem pas!
No sé, no sé, si està molt ofuscada o és que ensuma els diners. 

Ja signarien els autors de poesia, oi?
Prou que sí. Jo em vendria per molt menys. Si vol que li escrigui la següent cançó, li escric, eh. 

Bromes a banda, em quedo amb les Cendres.
Un altre registre. Jo també. Deixeu-me no ser modest, però millors els meus poemes que la seva cançó. La idea del llibre és que hi ha múltiples parelles, múltiples raons perquè la gent se separi, però totes comparteixen estats d’ànims, sentiments com la ràbia, la culpa, el dubte, la tristesa, els retrets... Busco això, fora de l’anècdota. 

Que això és precisament la poesia. 
Encara que es parteix d’una vivència es busca allò que és universal, sí. Qui no ha experimentat decepció, una pèrdua? Potser hi ha una poesia molt intel·lectual, on apreciem la forma, però que no ens toca, no ens emociona, no ens trasbalsa. 

És difícil parlar de poesia i més difícil encara publicar-ne?
Home, sí, excepte que siguis un autor reconegut has de recórrer als premis. Són una caixa de ressonància, un impuls per sortir i trobar el teu públic. 

Donen seguretat.
Una manera de saber si la teva poesia és bona, si no. Quan et donen un premi és com si et donessin un diploma, ja et donen el títol de poeta. Respon a la titulitis, oi? Si no, ets un debutant. 

Incentiven?
No crec que escrivim pensant en el premi. Bé, potser sí que hi ha gent que vol fer calaix, però crec que escrivim perquè tenim coses a dir, perquè estem lletraferits. Vols arribar a algú, publicar, i en poesia, que és un gènere minoritari, és molt difícil. El premi és una porta. 

S’escriu pensant que hi haurà un lector? O per a un mateix? Per exorcitzar?
No és incompatible. Hi ha una experiència que vols sublimar, passar-la pel filtre de la literatura. És un impuls. Però és cert que després l’estructures, el fas entenedor. Quan el presentes ets conscient que algú el llegirà. 

Diu Annie Ernaux una cosa així com que les coses no estan viscudes fins que no les escriu. 
Jo diria que vivim d’una manera inconscient i escriure permet reflexionar, veure les coses amb una altra llum, aprofundir en les causes i les conseqüències. El poemari m’ha permès enriquir-me. La literatura et fa aprendre, dona llum, repòs, estructura, sobre sentiments foscos o turmentosos. Et fa avançar. 

Com a docent: què es fa per portar els joves cap a la poesia?
Sovint ensenyem els grans autors, potser una poesia massa culta, allunyada de les seves vivències. I la poesia és més vasta, la societat està impregnada de poesia, qualsevol cançó és poesia, fins i tot a la publicitat s’empren recursos poètics... Els dic: no us fixeu sols en els autors del llibre de text, és la punta de l’iceberg. 

Ben dit.
Quan fem els poetes medievals els dic que és com les batalles de rap. No està tan lluny, és el mateix impuls. Així que sempre els dic que hi ha un poeta que els està esperant, només l’han de trobar. 

Laura Casanovas és cosina seva. Quina família de lletraferits!
Sí, oi? Mira que és estrany perquè venim de família de pagès, de botiguers... Cap antecedent, i tots dos compartim aquesta passió per la literatura. Ella com a narradora. A mi em costa expressar-me en extensió. Cosa de caràcter.