Un viatge col·lectiu

“El cosmos és tot el que és, o mai va ser, o mai serà. Les nostres contemplacions del cosmos ens emocionen. Sentim un formigueig a la columna vertebral, un tremolor a la veu, una sensació indescriptible, com si fos el record llunyà d’una caiguda des d’una gran alçada. Sabem que ens estem apropant al més gran dels misteris... Els darrers mil·lennis hem fet els descobriments més sorprenents i inesperats sobre el cosmos i el nostre lloc dins d’ell. Crec que el nostre futur depèn poderosament de com entenem bé aquest cosmos en el qual surem com una pols al cel del matí.”
Aquestes eren les paraules de Carl Sagan en l’inici del primer episodi de la seva inigualable sèrie televisiva, Cosmos, fa més de 40 anys. Unes paraules que, 25 anys després de la seva mort, ressonen amb la mateixa força inspiradora i amb la mateixa actualitat de quan les va pronunciar. La comprensió del cosmos, de l’Univers que ens envolta, però també del que tenim dins, era per Sagan la clau perquè la humanitat superés el que ell anomenava la nostra adolescència tecnològica, un punt d’inflexió dins de la història on tenim la capacitat de seguir avançant com a espècie o bé ens autodestruïm.
Sagan va ser un ferm defensor de l’exploració espacial i va col·laborar durant 40 anys a totes les missions d’exploració als planetes del sistema solar i més enllà, les Mariner, Viking, Pioneer i Voyager. També va defensar la necessitat de posar telescopis a l’espai, i naturalment, si encara estigués entre nosaltres, estaria expectant com ho estem tots els astrònoms del món pel llançament del nou telescopi espacial, el James Webb Space Telescope (JWST), que està previst per al dia de Nadal des de la base de Kourou a la Guyana Francesa, gràcies a un coet, Ariane 5.
El JWST és el successor del telescopi espacial Hubble, que en 30 anys de servei ha permès fer passos gegantins en el coneixement de l’Univers. El JWST, que triplica en dimensió el Hubble, permetrà observar objectes molt més febles i amb molta més precisió. La seva situació a 1.500.000 quilòmetres de la Terra, en un punt d’òrbita estable al voltant del Sol, també farà que tingui capacitat d’observar en longituds d’ona infraroja i mig-infraroja i veure a través de la pols i el gas que obscureixen certs indrets. Els nostres ulls podran ara penetrar dins els núvols on neixen els estels o dins els discs de formació de sistemes planetaris. També podrem veure galàxies situades al límit de l’Univers visible, tan distants que la llum dels seus estels ens arriba tan envermellida que només es pot veure amb els potents detectors instal·lats en el JWST.
No ha sigut una tasca fàcil arribar fins a aquest punt. El 1996, quan es va iniciar el projecte, no existia la tecnologia per construir-lo. S’ha hagut de desenvolupar durant 20 anys, amb múltiples retards i una factura de 10.000 milions de dòlars, per tenir llesta aquesta meravella de l’enginyeria, sens dubte el telescopi més complex mai realitzat.  Ara esperem que el JWST ens permetrà respondre a algunes de les grans preguntes que ens fem, com ara quina és la naturalesa de la matèria obscura i de l’energia obscura que representen el 96% de la massa de l’Univers, aclarir com es formen i com moren els estels, com són els sistemes planetaris més enllà del nostre i si poden sustentar la vida. Fins i tot, potser podrem detectar els indicis de la vida en les atmosferes d’aquests planetes al voltant de sols distants.
Però el més excitant de tot plegat no són les respostes que esperem obtenir, sinó les meravelles que encara no sabem que ens desvelarà, les noves preguntes que ens plantejaran les observacions del JWST i que de ben segur ens obriran noves perspectives sobre el cosmos que ara mateix ni imaginem. I és que, com deia Sagan, com a fills d’aquesta immensitat ens impulsa l’instint primari de saber d’on venim, d’embarcar-nos en un gran viatge col·lectiu per conèixer el cosmos, per conèixer-nos a nosaltres mateixos i sobretot valorar el nostre lloc dins d’aquesta eterna infinitat.