Aparteu-vos baronesses i cayetanos, perquè vosaltres ja formeu part d’un passat analògic i démodé. Les noves i rutilants estrelles del panorama mediàtic no expliquen la vida, ni de lluny, en aquelles revistes que es fullejaven a la perruqueria mentre s’esperava que s’assequés el tint sota el paper albal. Qui vola amb els temps té més que clar que, primer, tenyir-se les canes està més passat que Los Pecos, i segon, que les peripècies vitals realment interessants són les dels influents youtubers. O no? A veure: quina altra espècie ha estat capaç de posar cap per dalt les telecomunicacions de tot un país? Però a vostè, persona que arrossega l’anacrònic paradigma del segle XX en què va néixer, el van agafar amb el pas canviat. Oi que sí? I a nosaltres. Així que ara ens preguntem: qui dimonis són aquests Rubius, Vegetta777 o Willyrex que inclús han servit d’inspiració per a l’esperit creador del xef malagueny Dani Garcia? Menyspreïn, menyspreïn; riguin els incrèduls, però tan conspicus personatges han estat consagrats per obra i gràcia de la gastronomia com fins ara personatges de la talla de Rossini, ja saben Gioachino, el dels canelons (i, per cert, alguna òpera immortal). 
Som-hi doncs. Qui són aquests de qui un bon amic diria tants astres per a tan poc firmament? Willyrex per exemple. Tenen un nom cristià? Doncs sí. El  d’aquest noi nascut a Madrid el 9 de maig del 1993 (just quan Internet arribava al punt de cocció: aquell any el CERN lliurava la web al domini públic)és Guillermo Díaz Ibáñez. Amb un nom de pila versió anglòfila i un sufix  llatí per coronar-lo, amb divuit anys es va llançar a les xarxes per esdevenir un dels jugadors més habilidosos de Call of Duty i coses d’aquestes que es basen a crivellar el contrari. Havia començat per desenvolupat l’intel·lecte, ha explicat en alguna ocasió. Volia ser pilot d’aviació, relata el biògraf oficial dels temps que corren, la Viquipèdia. Però en comprovar els sucosos rèdits que reportava el joc (el primer fitxatge comercial li va suposar 50.000 euros diaris, recull una entrevista) va plantar els estudis d’Administració d’Empreses i es va dedicar a administrar aquest flux de calerons aconseguits a cop de clic dels milions de joves que segueixen els seus cants de sirena. A partir d’aquí ha anat afinant el seu perfil empresarial, amb inversions en e-sports per exemple. També va gosar llançar-se a la creació i posar a la venda la seva línia de criptoart (NFT, sigles de no fungible token), cosa que li va reportar no poques crítiques: el target podia ser un públic massa jove per convertir-se en inversor de productes tan eteris. 
Si bé els youtubers en general acostumen a mostrar-se esquius, quan no al·lèrgics, als mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals, Guillermo Díaz, que es va traslladar a Andorra fa un lustre després d’haver passat un temps a Los Angeles, ha anat relatant en fascicles la seva vida –a la privada ens referim– com una estrella del couché cibernètic. Així, una legió de seguidors es va assabentar quasi en directe que havia demanat matrimoni a la seva xicota, Cristina Urbi. Amb el pedrusco de rigor fotografiat per oficialitzar l’enllaç com correspon a la reialesa. Era el 2020. A finals de l’any següent, fins i tot la premsa diguem-ne seriosa es feia ressò del naixement de la primogènita. Com correspon a tota folklòrica que es deu al seu públic, aquell dia assenyalat va difondre la imatge abillat amb gorro i bata abans d’entrar al paritori. Igual que va tenir al respectable informat sobre l’estat de salut en donar positiu d’aquest virus que ens ocupa. Un cop satisfeta la descendència –i a falta, o no, de plantar l’arbre– també deixa aquest llegat que assegura que l’esperit transcendirà la carn mortal: un llibre. Que vostès el gaudeixin.