Joan Blau forma part d’aquest elenc de músics preciosistes amb què La Fada Ignorant obsequia el seu públic. En aquesta ocasió, però, l’hauran de baixar a veure uns quilòmetres avall, divendres, a la sala La Immaculada de la Seu, en el marc de la programació KM.O de la Casa de la Música de Lleida, l’Alt Pirineu i Aran.


Agricultor de cançons! Això sí que és una definició.
Es tractava d’agafar les arrels de l’avi, que era pagès, i jo durant un temps també treballava al camp, la meva germana és pagesa... Soc educador social, integrador, però va arribar un moment que devia decidir cap a on m’orientava. 


Va triar la música. 
Exactament. Bé, havia treballat en creació d’horts comunitaris, fent horta ecològica, recuperació de varietats antigues... Ho vaig apartar per centrar-me en la música. 


Ara conrea cançons.
Sí, sí. M’agrada aquesta idea que la crees, la regues, la cuides i esperes que doni els seus fruits. És com m’agrada treballar la meva música, amb delicadesa i amb paciència, perquè a vegades fem les coses amb presses i no van bé. 


Doncs tots correm com esperitats. 
Sí, sí. Jo soc bastant tranquil. M’agrada improvisar, veure quins tempos demana el concert, com la vida. Quan treballes al camp ho aprens: si estàs regant, l’aigua té el seu ritme; si has de collir no pots anar més ràpid... Cal paciència. 


Consell de pagès.
Un aprenentatge sobre la marxa i encara de tant en tant m’ho he d’anar recordant: tot té el seu temps. 


Joan Blau. Però la seva música no té la connotació de tristor, oi?
De tristot, poca cosa. Sempre em surten cançons sobre tristeses, sí, però miro de convertir les penes en alegries amb la meva música. És una lliçó que ensenyen gent com Pau Donés, oi?


Oi tant!
Doncs si gent com ell ho fan, viure la vida plenament malgrat tot, com nosaltres no ho podríem fer? M’agrada que la gent s’ho passi bé i gaudeixi la vida. 


Blau, per cert, no és el seu cognom. 
Treballava a l’escola Estel de Balaguer. Hi havia un usuari amb autisme que deia que em veia blau, sempre m’ho deia. El meu professor de guitarra em va explicar què és la sinestèsia. Vaig pensar que el blau m’agrada, amb aquest caliu de la pluja, de la llum de la lluna... i tenim la Verge de la Blau. Així que era perfecte. 


Vostè es veu blavet ja al mirall?
No, no, però a la feina i tot ja em diuen Blau i no Planes. 


Anem al concert: què escoltarem?
Per a l’últim disc vaig fer vuit poemes d’amics, musicats, però havien de ser portats a l’escenari en format obra de teatre i ara mateix no es pot fer.  Així que faré una pinzellada i un recull dels quatre discos que tinc editats. 


Tothom odia explicar la seva música. 
Tens raó. No sé, diria que em moc per l’indie, per un estil més personal, més aviat em vaig dient “per aquí no”. Jo escolto de Mazoni a Bob Dylan. Bé, escolto de tot. Crec que millor que cadascú es faci la seva idea, que vinguin i es deixin sorprendre.


De música de quilòmetre zero, creu que en consumim prou?
No, no. Potser perquè no estem habituats. Vas a Anglaterra o Alemanya i hi ha locals petits que cuiden molt l’artista local i la gent que té ganes de consumir aquest tipus de cultura. Aquí falten aquestes opcions, qui doni l’oportunitat d’escoltar aquesta música de casa. Allò de no ser profeta al teu poble. 


Els que ho fan, suen. 
Sí, sí, i no és cosa recent sinó de sempre. S’obren sales, gent amb molta il·lusió i molta empenta, i es veuen obligats a tancar en poc temps: No per falta de públic, possiblement, ni d’artistes. Què falta? Ajuda de les institucions, visibilitat, també, diria jo. 


Coneix prou aquestes contrades. 
He vingut uns quants cops per La Fada Ignorant, sempre m’hi he sentit molt bé, molt acollit, i veig que donen valor al fet de la música en català. Per la Seu havia vingut, però cap al 2017.