Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, Pere Miquel Parés serà un dels guies de l’activitat que dona el tret de sortida al festival Camina Pirineus d’aquest cap de setmana

Ratpenats, un gran bioindicador: però no són els nostres animals favorits, oi?
Exactament, no ho són, no. Són un grup molt desconegut. Després de les serps, el que rep més prejudicis. La gent els té por, sembla que ens hagin d’atacar, que portin malalties... hi ha molt de mite, molta falsedat. Un exemple és que, més que les serps, hi ha multitud de noms: ratpenats, muricecs, rampenats... i de les trenta espècies que en tenim, popularment no se’n coneix cap. 

Demà al vespre, pels voltants del Segre, comencem a posar-hi remei. 
Ja estem treballant, des de fa temps, des de la Institució Catalana d’Història Natural, sobre els quiròpters, per donar-los a conèixer, explicar-ne la realitat. Això per la banda divulgativa. Per la científica, també per catalogar-los. 

Ens hi animem.
Farem una introducció i després una sessió pràctica per mostrar com s’identifiquen, amb equips de registre d’ultrasons, que és com es comuniquen entre ells. Són sons no audibles, perquè en general són d’alta freqüència, que ens permet identificar-los. A banda, ens dona informació sobre ells: marquen territori, o estan caçant, o aparellant-se... Hi ha molta informació associada als ultrasons. I és una manera d’intervenir absolutament neutra, no interfereix en la població ni entrem en hàbitats sensibles, ni hi ha una manipulació...

Estan ‘cantant’ però no els sentim. 
Sí. Tenen una vida eminentment nocturna, de vespre i matinada, que els fa difícils de veure. Ells no treballen amb la vista, sinó amb ultrasons. N’hi ha algun que sí que està a la banda audible, però són l’excepció. 

Bioindicadors. 
Són veritables termòmetres sobre la qualitat dels hàbitats, inclús més que els ocells. 

Per què?
On hi ha aigua hi ha ratpenat. Són els mamífers més estesos per la terra. Només no hi són al desert i l’Antàrtida.  Així que tenen hàbitats de tota mena, però sempre amb masses d’aigua a prop, perquè necessiten certa humitat perquè no se’ls ressequin les ales, més que beure. Aleshores, en hàbitats molt degradats no hi poden viure. D’aquí que siguin tan importants com a bioindicadors.

Ah, ves per on. 
En hàbitats molt contaminats, per exemple, hi ha menys preses, i per tant, menys ratpenats. Donen moltíssima informació. 

Els hem de tenir por?
En absolut. Els hem de tenir moltíssima simpatia i hauríem de considerar que una casa on tenim ratpenats és una casa afortunada: estarà lliure de mosquits i, a banda, vol dir que al voltant de la casa l’ecosistema és òptim. De vegades no hi són perquè no hi ha espais ocupables: una fissura, un sotasostre, és suficient. Només demanen respecte. 

O sigui, que del nostre edifici, que en tenim, no els foragitem?
No, no, al contrari, hauríem d’incentivar fins i tot que vinguin, amb caixes refugi, perquè passin el dia i l’hivern.

Agrada que vinguin els ocellets, però un ratpenat: ‘quita, quita!’
És un prejudici. No ens afectaran de cap manera negativa: ni atacaran, ni s’enredaran als cabells... ni xuclen la sang...

Quant de mal els ha fet Dràcula. 
Tal qual, tal qual. És el desconeixement. Per això estem fent aquestes formacions. 

Vegem-los com Batman!
Sí, sí, sí. En aquesta línia. Són els grans aliats de la conservació. Són plaguicides naturals. Mengen tones d’insectes nocius, i s’especialitzen en mosquits, aranyes, erugues...

Ja em cauen millor, que a servidora els mosquits se la mengen viva. 
Oi tant! Veus? Si la comunitat de ratpenats és diversa, eliminem plagues. 

La Institució... 
Ara portem més d’un any investigant el tema i ja podem oferir-ne dades sobre el territori. Per aquí hi ha ecosistemes amb febre i d’altres molt sans. El Segre? Té una massa d’aigua relativament tranquil·la i aquests marges relativament ben conservats. Un tram que no és dels pitjors, diríem.