No és la mirada d’un altre fotògraf, sinó la de l’arquitecte mateix, la que s’atura sobre l’arquitectura pirinenca. Ull clínic, per tant, el de Ricard Lobo en retratar les velles cases pirinenques, els detalls que l’arrelen a la terra. El resultat s’exposa a la Biblioteca Sant Agustí de la Seu fins al 25 de febrer

La mirada de l’arquitecte. 
Soc molt aficionat a la fotografia, sí. Per això he muntat aquesta exposició, formada per 28 imatges fetes a diferents pobles del Pirineu, tots de l’Alt Urgell, a banda d’un poblet de la Vall d’Aran. 

Ja va passar per Andorra. 
Pel Col·legi d’Arquitectes, sí. Però té un format una mica diferent. 

La volia fer...
Com un homenatge a tota la gent que a través dels anys ha anat construint els habitatges, formant el nucli urbà dels pobles de muntanya, desenvolupant la seva vida. Rural i pràcticament de supervivència, amb una arquitectura molt simple, però molt noble.

Amb materials...
Del territori. És una arquitectura que està desapareixent, víctima de l’especulació, de la poca sensibilitat. Desapareixen els elements, les estructures, el concepte amb què s’havia anat construint durant segles al Pirineu. L’exposició és un homenatge a aquesta gent i un desig de mostrar la qualitat d’aquella arquitectura. Amb una tecnologia molt minsa, aprofitaven les qualitats del material. 

Fer de la necessitat virtut. 
Per resguardar-se de les intempèries de la muntanya. 

Per cert, aquestes pedretes que tant ens agraden en les cases modernes...
Hi ha una perversió, aquí. La gent feia les cases en pedra perquè tenien les pedreres allà mateix. Eren parets de 40 o 60 centímetres de pedra. I qui tenia diners s’arrebossava la casa i la pintava. Avui dia en canvi, hem arribat a aquesta perversió, en què les parets es fan de totxana, material ceràmic, i es recobreixen amb 15 centímetres de pedra. 

Pura aparença. 
La paret estructural no és de pedra, només el revestiment. És una cultura de la superficialitat, de no tenir en compte l’essència, el perquè de les coses. 

Però com que és maco...
Però car, doncs ho farem fals. Passa igual amb els dentells de portes i finestres: eren de pedra o fusta, i avui dia en aquells indrets turístics, de la Cerdanya o la Vall d’Aran, el dentell és de ferro o formigó, amb un plafó de fusta per davant. Bonic, però fals. Pervertida l’essència de l’arquitectura, la noblesa d’aquests materials. Per una qüestió comercial. 

‘Mea culpa’ de l’arquitecte? Del constructor? De qui compra? Tots?
Home, penso que del conjunt. L’arquitecte no veig que en tingui gaire culpa: si li dius a un constructor que ho faràs tot de pedra et dirà que això no hi ha qui ho pagui, és clar. Els arquitectes que actuessin així no tindrien feina. Qui fa promocions, també a la ciutat, intenta obtenir el màxim profit amb el mínim cost. 

El capitalisme. 
Hi ha qui ho fa de manera honrada i construeix de la millor manera possible. Però estem en un món on els diners han assolit una importància tan excèntrica...

Què identifica una casa pirinenca?
Els materials, haver-se construït en un lloc fred, amb obertures petites. En canvi, els pallers, no. I la distribució, sovint amb la cort dels animals a sota perquè produïa escalfor cap a l’habitatge. Carrers estrets, carrers en pendent.

Vint-i-vuit imatges. 
Fotografio la part que més m’atreu d’un tot: de façanes senceres no n’hi ha. M’interessen les finestres, les portes, un racó, un tros de fusta, una biga. Intento expressar-me, explicar el que jo veig, a través de la textura, de la llum i de la forma. 

Quasi abstracció?
Com que soc arquitecte, es nota aquest interès per la geometria. 

Passejar i mirar?
Efectivament, anar pels pobles atent. La meva fotografia no està retocada, ni tan sols l’enquadrament. Veig el que vull expressar, jugo amb la llum i la textura i així queda, tal qual, no està editada. 

Què hi hem de veure?
Vull explicar els elements de l’arquitectura segons la forma, la llum, la textura. També hi ha una concepció poètica. 

Una casa de pagès, conservada durant generacions, és pura poesia, oi? 
Té molt, molt, molt, de poètic. Explica tot un concepte de vida, de supervivència, d’aprofitament dels materials. 

Revertirem la perversió?
No, no. Això està perdut, excepte casos puntuals.