Una cònsol sota els focus

S’ha de tenir un indubtable talent per, en aquest país discret, lamentablement acrític i bastant descafeïnat per a aquestes coses, acabar circulant per les xarxes socials convertida en meme. Conxita Marsol (Artesa de Segre, 1960) no és dona que passi desapercebuda i volgudament o no (encara que és més dubtós), se les empesca per estar sempre situada sota el focus mediàtic, fruit del que alguns qualificaran d’idees lluminoses, de les de tirar la parròquia endavant en temps de foscor com els que corren, i d’altres rebutgen com a simples il·luminacions, ocurrències generades d’una de les caminades per la muntanya a les quals últimament s’ha acostumat. Potser pujant al Carroi, diran alguns, amb un somriure sorneguer. Sigui com sigui, la nostra protagonista està sempre sota el focus lumínic, sigui el d’un arc de grans dimensions, una font de colors o un artefacte gegantí i giratori.
    
Marsol és una font energètica, una força incombustible, una productora i consumidora d’energia endosomàtica que canalitza els watts sobrants mastegant tapes de boli (alguns col·laboradors s’habituen a subministrar-li xiclet) i apaivagant-los a base de tasses de til·la. Un dinamisme que no aplica a tots els afers que cauen sota el seu domini: en temes més del dia a dia, com l’enrenou a l’Institut de Música, alguns afectats li retreuen un laissez faire, laissez passer que no s’adiu gaire amb l’empenta que exhibeix en altres ocasions: aquí li retreuen el comportament esclatant d’inici però que s’esvaeix amb el temps propi de les begudes gasoses.

La cònsol d’Andorra la Vella, filla de l’emblemàtic Sícoris, advocada, secretària del Comú de la capital durant dues dècades, abans de convertir-se en parlamentària (Toni Riberaygua, ha explicat en altres ocasions, és qui la va arrossegar a l’acció política) i presidir el grup Liberal, és una dona que s’ha creat a si mateixa, acostumada a obrir-se camí en un món que no fa una reverència a les dones precisament. Així és com s’explica ella i com l’expliquen alguns dels col·laboradors més estrets. Prepotència, arrogància, diran els uns, afany de protagonisme. Ser ferma i trepitjar fort, argumentaran els altres. Una presència físicament forta, també, amb una expressió corporal molt marcada.
    
La carrera de l’actual cònsol de la capital es va iniciar com a secretària de la corporació, dèiem, precisament en el moment que s’abordava la modernització de les institucions. Calia, doncs, algú amb caràcter o amb disposició per forjar-se’l. L’ambició mai amagada és la d’esdevenir la primera dona cap de Govern. I què tindria de dolent?, pregunta un company de files, que la veu amb prou capacitat per assumir el repte.
    
Marsol ha propiciat una imatge de si mateixa distant, expeditiva, manaire, que tant ella com els propers asseguren que no es correspon amb la realitat: sota la cuirassa, insisteixen, hi ha algú que escolta, que sap desplegar més dots de mitjancera de les que es perceben a simple vista i a qui de tant en tant la desborda una sensibilitat encoberta. S’emociona recordant el pare, aquell Sícoris que va recalar a les valls fugint la repressió al país veí i que, no podent ell implicar-se de manera directa en la política andorrana, va seguir amb orgull la incipient carrera de la filla: un dels moments compartits que ella recorda en públic és el dia que va jurar com a consellera general, el 2005. Al rerefons de la decisió d’estudiar Dret (a Lleida) hi va haver el pare i, encara que es pogués pensar que ideològicament ha transitat per viaranys molt distants del vell republicà, els propers asseguren que és en ell en qui s’emmiralla i que és d’ell de qui ha heretat la passió per la cosa pública i les seves controvèrsies.