Arrenquem la sèrie dedicada a l’edat d’or de la la historieta espanyola amb el més cèlebre dels personatges d’Ambrós, el llegendari dibuixant de Bruguera. A ell li dec la dèria pel còmic, i tot va començar amb ‘El bolido flamíjero’.

Era el Nadal del 1959. El dia que complia 5 anys. La tieta va venir a casa, a Palma, i em va portar un tebeo de regal. Un d’aquells apaïsats, que és el format que per mi anirà associat sempre a la felicitat. El número 165 de El Capitán Trueno: El bólido flamígero, amb aquella sensacional portada on Trueno, Crispín i Goliath han tingut l’ocurrència de pujar en globus i els passa pel costat un tros de cometa que per poc els envia a l’altre barri. Em va fascinar tant que em vaig entaforar a la millor butaca de casa i vaig passar la tarda llegint-lo. Dic llegint, però la veritat és que no en sabia, encara. I quan la senyora que ajudava a casa li va dir a la meva mare que el nen estava llegint, ella li va respondre: “Però si no en sap!” Potser no, però aquelles vinyetes fascinants semblava que em parlessin, perquè ho entenia tot. Parlàvem el mateix idioma. I per això m’agrada dir que va ser el Trueno qui em va ensenyar a llegir. Soc sens dubte un privilegiat.

Conservo encara aquell magnífic exemplar de El bólido flamíjero, una de les joies sentimentals del Museu del Còmic. Després n’han vingut molts més. Incomptables. El Trueno no només em va ensenyar a llegir, sinó que em va obrir la porta a altres mons que no podia somiar ni remotament que existissin. Per a mi, el paradís és des d’aleshores un quadernet apaïsat. De petit no em vaig plantejar mai que aquells Tebeos, que és com llavors en dèiem, els dibuixés algú. Potser pensava que queien del cel. Va ser de més gran, quan em vaig plantar a Barcelona a estudiar, que em vaig fer  soci del Club de Amigos de la Historieta, que tenia la seu a Calvo Sotelo, i un dels amics, José Luis Baron, em va dir que Ambrós, el dibuixant del Trueno, era veí seu. Vivia a Fabra i Puig: “Ostres! Demana-li que em faci un dibuix del Trueno i em faràs feliç”. Per sorpresa meva, ho va fer. Va ser el meu primer original. El conservo, naturalment, i està al museu.

Poc temps després, devia ser cap al 1978, em vaig atrevir a anar a casa seva i presentar-me. M’hi passava molts dissabtes a la tarda –recordin, jo estudiava parlo de finals dels anys 70– i un dia em diu: “Juan, sabes tú más cosas de mí que yo mismo”. I un altre dia: “Juan, tengo un regalo para ti, pero prométeme que no te enfadaràs”. I jo: “Que no, don Miguel”. Es veu que en aquelles visites havia anat prenent nota mental, i em va regalar una caricatura. Dit així pot semblar banal, però em va explicar que, de jove –era valencià, feia de mestre, i va ser represaliat pel franquisme: no va poder exercir mai més i es va mudar a Barcelona per reinventar-se com a dibuixant– li havia fet una caricatura a una noia que li agradava, però amb la poca vista que la va dibuixar massa rodona, ella es va emprenyar i aquell noviatge es va quedar en res. Mai més va voler fer caricatures.

Ambrós era generós. I jo era jove. Com que li tenia confiança, em va agafar la fal·lera de convertir en quadernets apaïsats els tebeos de El corsario de hierro, que eren de format normal. Els retallava per la meitat, els enquadernava i se’m va ocórrer demanar-li que em fes les portades! Me’n va dibuixar un grapat, sí, però un dia va i em diu: “Juan, me haces trabajar más que cuando estaba en Bruguera”.

Dels 618 números del Trueno, en fi, ell només en devia dibuixar uns 170. Però són amb diferència els millors. Pel seu dibuix –els fons no li interessaven, però era un mestre en el moviment– i, pels guions de Víctor Mora, que respectaven el lector. L’estructura narrativa, amb quatre personatges principals –Trueno, Crispín, Goliath i Sígfrid– es repetirà en altres sèries seves, com El Jabato i El corsario de Hierro. És evident que hi ha hagut dibuixants de més talent, personatges de més èxit que el Trueno –que d’altra banda va ser un supervendes – però per a mi és sinònim d’amistat, d’aventura, de felicitat. Amb un Trueno a la mà torno a ser aquell nen de 5 anys. Digui’m vostè, lector, si existeix millor manera de tornar al paradís de la infància.