És un dels autors clàssics de l’edat d’or del tebeo espanyol i el pare de ‘La familia Cebolleta’, ‘Anacleto, agente secreto’ i ‘La hermanas Gilda’. Santiago Segura el va immortalitzar en un biopic que clava el personatge en què es va convertir. 

El còmic, ho saben, m’ha donat alguns dels moments més feliços de la meva existència. Moltes, de fet. Vaig conèixer personalment Ambrós i tinc l’orgull de poder dir que vaig ser amic seu. El meu amic Jan em va convertir en personatge d’una de les aventures de Superlópez, i la més gran de totes, he pogut tirar endavant el saló La Massana Còmic i el Museu del Còmic. Però si us he de dir la veritat, el més gran honor que m’han deparat els meus seixanta anys llargs de comiquero en actiu és haver sigut una víctima del Gran Vázquez.

D’acord, els que hàgiu tingut la desgràcia de néixer després del 1980 potser desconeixeu l’existència de La familia Cebolleta, d’Anacleto, agente secreto, de Las hermanas Gilda. Tres fites de l’edat d’or del tebeo espanyol, i totes tres filles de Vázquez. És més probable que us en soni el nom, del meu amic Manolo, pel biopic que fa uns anys li va consagrar Santiago Segura. Hi retrata un autèntic fill de puta, un paio capaç de vendre la seva mare, per a qui no cabia orgull més gran que marxar d’un lloc sense pagar, i que acostumava a lidiar amb la rècula de cobradors del frac que feien cua a la porta de les seves golfes per cobrar deutes antediluvians. Tot el que explica Segura a la pel·lícula és cert. Vázquez era un fill de puta, sí, però un fill de puta genial.

I per això puc dir amb orgull que jo també formo part de la llarga llista d’estafats, ensarronats, engalipats i enganyats pel Gran Vázquez. Amb el mèrit de la reincidència. Mirin, devia ser el 1981, en la primera edició del Saló del Còmic de Barcelona. Aleshores editaven una guia amb les dades personals dels autors, inclosa l’adreça de casa. Vaig idear una argúcia: els enviava una carta on els deia l’admiració que els professava i els demanava que me’l tornessin amb una dedicatòria i un dibuix autògraf. Alguns picaven i altres, no. Vázquez va ser d’aquests, és clar. Jo era un il·lús. I me’n vaig oblidar fins que un hivern de finals del 80, ja instal·lat a Andorra, rebo a casa una trucada:
–¿Pieras? ¡¿Eres Pieras!? Te llamo porque tengo un libro tuyo dedicado y te lo querría subir a Andorra.

Em vaig quedar de pedra, és clar, però era veritat. L’endemà em truca perquè el passi a recollir a l’hotel Tudel i li ensenyi Andorra. Per a mi allò era la glòria. Vam fer la ruta i a l’hora de dinar em diu:
–Llévame al mejor restaurante de Andorra. Al más caro, Pieras. Te invito, coño.

I ens n’hi anem. Amb ell i el seu fill, Manolito. Es van fotre els entrecots més grans que he vist a la meva vida, i a l’hora de pagar, us ho podeu imaginar.–

Coño, Pieras, me he olvidado la cartera en el hotel. Disculpa, y pídeme lo que quieras.

–No te preocupes, Manolo, faltaría más.

Ingenu de mi, ja em veia amb un original d’Anacleto o de les Hermanas Gilda. Quan el vaig deixar a l’hotel, efectivament, hi tenia el llibre de feia no sé quants anys dedicat: “Para mi gran amigo Pieras, de tu gran amigo Vázquez”. Ni un trist dibuixet.

L’endemà van marxar, i al cap de dos dies em truquen del Tudel:

–Escolti, que el seu amic va dir que vostè pagaria la factura de l’habitació...

Naturalment, vaig abonar-la i en fi, havia compartit unes hores amb un mite de la meva infància. Tampoc m’havia sortit tan car. Però ja me n’havia fotut una. No seria l’última. L’any següent, de nou al Saló de Barcelona, li feien un homenatge al meu amic Ambrós i a Vázquez li donaven el gran premi. El vaig anar a veure a l’estand de El Víbora, on col·labora amb el pseudònim de Sappo amb tires que no tenien res a veure amb Cebolletas, Anacletos i Gildas: Historias verdes, El sexo en la prehistoria i coses així. Era un altre Vázquez. Quan em va veure a la cua, em crida, m’agafa de les espatlles, i em deixa anar:

–Acompáñame a mear, Pieras.

El vaig acompanyar fins a les cabines, el paio entra, i comencen a córrer els minuts: deu, quinze, vint...

–Paco ¿te encuentras bien?

Vaig acabar forçant la porta, és clar. L’home, corpulent com era, havia sortit per una trampilla posterior per on semblava impossible que passés un nen. Doncs no sé com s’ho va fer, però ell sí que va passar. Devia tenir por que li reclamés el que havia deixat a deure al Tudel, i l’única cosa que se li va ocórrer per despistar-me va ser amb aquella pantomima.

No el vaig tornar a veure mai més. Va morir el 21 d’octubre del 1995, l’endemà del meu aniversari, i em va saber especialment greu. No li vaig guardar rancor, ni molt menys, perquè les jugades que et feia te les feia amb tot el seu geni, que era molt. Per mi sempre serà l’autor d’Anacleto, el meu preferit entre els personatges que va crear. Tenia un traç naturalíssim, sempre va escriure els seus guions, i es va convertir ell mateix en el seu millor personatge. Diuen que quan necessitava diners es presentava a una editorial amb un feix de folis. La primera pàgina, tota plena de vinyetes, les altres, només la de la cantonada, la que es veu quan passes les pàgines amb el dit per anar per feina. Es veu que els incautes beneits editors picaven. Com a mínim, fins que no van fer córrer l’estratagema.

La llàstima és que no vaig arribar a temps de convidar-lo a la Massana. Pensant-ho bé, no és difícil imaginar que ens l’hauria acabat jugant. Però amb la mà al cor, no pagaríeu, per poder explicar que vosaltres també vau ser víctimes del Gran Vázquez!