Mirin: és cert que jo no sé el que és guardar fusta al moll. Ni jo ni probablement vostès. És clar que tampoc soc poeta. Però m’hi jugo un peix que Salvat-Papasseit no sabia el que era tenir un cine a casa. Literal, vostès ja m’entenen si tenen per casa una preadolescent. Doncs això jo sí que ho sé, perquè a casa meva hi havia  un cine: el Moderno. Era el típic cine de barri –de barriada, en dèiem llavors. Estava als baixos de l’enorme edifici que havia fet construir el meu avi a Santa Catalina i que vam anar colonitzant fills, tiets, nets i cosins. Va obrir el 1919 i va tancar el 1987. Va ser l’últim de la seva estirp a tancar. I dic que el tenia a casa perquè a la planta baixa hi havia un llarg passadís que acabava en una porta. I la porta, ale hop, donava directament a una trampilla que hi havia a sota de la pantalla. Com es poden imaginar, i amb el permís de l’empresari que explotava el cine, m’hi colava a veure aquelles eternes sessions contínues que arrencaven a primera hora de la tarda i que acabaven ben entrada la nit. Una primera pel·lícula per fer bulto, el reglamentari No-Do franquista i l’estrena bona. I si volies, repeties sense problema. Recordin l’estupenda novel·la de Jaume Fuster.

M’hi colava jo, el meu germà, els meus cosins i els meus amics. Havíem arribat a desfilar per la porteta una quinzena de criatures. De petits ens feia gràcia, de més grans, una mica de vergonya, i esperàvem que la projecció hagués començat perquè no els espectadors que ja estaven asseguts no ens veiessin. Però el que més vergonya em feia era quan qui la meva mare treia el cap per la porteta i em portava un plat de llenties perquè me’l cruspís mentre veia la pel·lícula. Com poden suposar em vaig convertir en un cinèfil consumat quan ni sabia el que volia dir cinèfil, i alguns dels millors records de la meva infància estan associats a aquella sala que portava directament al paradís. Al passadís dels miracles, el meu tiet –que em devia haver precedit de petit en aquelles glorioses tardes de cine– s’havia entretingut a anar apuntant amb llapis els títols de les pel·lícules que veia: hi havia Casablanca, Cayo Largo, Lo que el viento se llevó, Ciudadano Kane, totes les dels Germans Marx... Jo hi vaig afegir les meves. Tinc un record especial per a les de Tarzán –veure’l saltar del pont de Brooklyn a Tarzán en Nueva York em va deixar de pedra– i per aquella portentosa versió de Flash Gordon en què Ornella Mutti feia de princesa Aura, la filla del malvat emperador Ming. Una mica més gran veia visions amb la Raquel Welch de Hace un millón de años i el vestit de làtex de Jane Fonda a Barbarella. Amb els cartells, que col·leccionava, vam folrar la saleta on fèiem els nostres innocents guateques: el màxim que podíem somiar era a ballar un agarrat. En fi. 

I com aquestes, unes quantes. El Cinemascope va ser una revolució: més que pel·lícules, títol com El Cid i La caída del imperio romano eren oceans, tres hores de metratges, allò sí que eren llargs, amb mitja part per anar a fer pipí –jo, a casa– i a comprar xufles al carret del Pacheco. I el Surround Sound, ja als 70, una altra: quan van estrenar La guerra de las galaxias i tocava batalla, tot l’edifici retrunyia i des de la meva habitació ho notava perfectament. I fenòmens com No desearàs al vecino del 5º, una espanyolada amb Alfredo Landa, inenarrable, que va arrasar –i que jo em vaig empassar tot i que era “Para mayors con reparos”– i tota la sèrie de Bruce Lee, des de Karate a muerte en Bangkok: les cues eren quilomètriques.

Doncs ja saben a què em dedicava quan no llegia els tebeos que comprava a la senyora Margalida. El vídeo va arrambar amb tot allò i el Moderno va tancar el 1987. Va anar a terra i avui és un Eroski, què hi farem. Tinc totes aquelles pel·lícules en DVD, és clar, però no saben el que donaria per tornar-m’hi a colar amb els meus amics pel forat de sota la pantalla. Com diu Gordie Lachance a Cuenta comigo, que ja no vaig arribar a veure al Moderno, “Nunca más volví a tener amigos como los que tuve a los doce años. ¿Acaso alguien sí?”