La Trini Marín cònsol confessava abans de començar un acte públic –amb una ara indiscreta periodista– que quina punyeta que no li havia donat temps d’anar a la perruqueria. És el deix planer d’un càrrec electe que sovint oferia el tracte de, diguem-ne, la veïna de dalt. L’anecdòtica situació podria ser també l’avís d’un d’aquells moments sorpresius que li va portar el càrrec –per la banda anecdòtica– com la inaudita visita de Gene Simmons, el cantant de Kiss, ja saben, el de la llengua llarguíssima. Una ocurrència del periodista Alfred Llahí, que sempre exhibeix les amistats més exòtiques i inesperades. Després li arribaria aquella mediàtica foto a Caldea, al costat de la baronessíssima, i la política escaldenca es convertiria en subjecte de paper couché. 

Coincideixen col·laboradors estrets i antagonistes en què al Comú, Marín (Escaldes, 1964) va mantenir aquest perfil d’accessibilitat, amb les portes del despatx permanentment obertes, sense reparar en qui ni quan. Això, el quan, és un altre aspecte que els consultats sumen a la columna de l’haver: era una cònsol disponible les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Una persona responsable i propera, insisteixen. Respectuosa, oberta amb l’oposició. Dialogant? Aquí és on comencen a divergir les visions i hi ha qui apunta que cert, era capaç d’escoltar tothom, però en el moment que hi ha una diferència de posicionament tendeix més a l’enrocament que al debat, a exhibir certa falta de cintura i empatia. Precisament qualitats que li seran imprescindibles en les àrdues negociacions que li esperen al capdavant del ministeri d’Administracions Públiques i Relacions Institucionals. És, addueixen, l’actitud pròpia d’algú a qui costa desenvolupar arguments. O a qui pot mancar certa preparació, proposen. O simplement no té facilitat de paraula. 

Des d’una altra perspectiva, altres veus ho consideren valentia, la que va mostrar, recorden, en no arronsar-se en temes difícils com ara la peatonalització de Carlemany o el permís per construir les torres que variaran per sempre l’skyline escaldenc. “Amb els seus errors i virtuts, perquè qui fa s’equivoca, està preparada per assumir la tasca”. Tot i que, matisa alguna veu, una cartera més social hauria sentat com un guant al seu tarannà i perfil: abans que cònsol havia assumit la conselleria de Socials. “I a l’Administració es trobarà que solucionar coses no és tan directe, amb tanta llei i traves”. El coneixement de l’entrellat local, en canvi, i les relacions amb els altres responsables parroquials tornen a ser punts al seu favor per encarar el nou repte. 

Opinions a banda, la trajectòria en política de Marín sembla discórrer per una llera inesperada per a una dona que, ha confessat ella mateixa, es veia a si mateixa més aviat a l’ompa: això és el que va demanar quan Estanislau Sangrà (ella tenia 29 anys) la va cridar per completar una llista. Va acceptar, però ben avall, de suplent. Així va treure el cap des del comitè parroquial, on havia començat a treballar en la humil tasca d’ensopar paperetes. El 2003 Toni Martí la impulsaria definitivament a la primera línia i al seu costat va assumir, el 2004, la conselleria de Socials, Recursos Humans i Informàtica. 

El 2012 culminaria aquesta etapa diguem-ne ascendent, guanyant les comunals. Per 21 vots. Tota una injecció d’adrenalina que, va admetre en alguna ocasió, acabaria finalment per fer-li sentir la política en vena. Tot un canvi vital per a la nena, filla d’uns immigrants arribats d’Albacete amb transbord a Tarragona, que quan creixia pels carrers escaldencs es veia en el futur com una eficaç i eficient secretària.