Una neu gens adversa

Avisa algú que Roger Vidosa (la Massana, 1984) és home de més aviat poques paraules. “No crec, no. Home, no diria que sigui gaire xerraire però amb el meu entorn no crec que parli poc”, contesta, només s’ha de sentir en confiança. Una altra cosa, reconeix, és que amb la premsa pel mig miri de ser concís, de parlar el que és “just i necessari” i dir el que cal,  però “clar i català”. Entesos. Tot i això, hem de dir, aconseguim que s’esplaï una miqueta. 

En aquest explicar-se, Vidosa comença fent palès que ni memòria guarda d’una vida en la qual no sabés lliscar sobre la neu amb soltesa: als dos anys ja li van calçar els primers esquís. “Vaig créixer a la neu, i no és que els pares fossin especialment esportistes, és que la neu simplement era allà”. Els pares van arribar des de Barcelona per treballar al món de la neu, o més aviat al seu entorn. Ell, a la infermeria i ella, entre infants. “Soc incapaç de recordar el procés d’aprenentatge de l’esquí des de zero, sempre em recordo esquiant”. I mai va pensar a fer una altra cosa, confessa. Si de jovenet es movia entre un grapat d’activitats extraescolars, de la piscina a la guitarra, de l’anglès al judo, amb dotze anys ja es va enfocar sobre l’únic objectiu de convertir-se en esquiador de competició i ja “mai no vaig perdre l’objectiu de vista. Després, si arribes o no ja és una altra història”. 

Tot va lliscar de manera molt natural, progressiva, des dels inicis al club d’Arinsal-Pal. Però el punt d’inflexió, és clar, va arribar en començar a fer curses FIS, quan es comença a puntuar per al rànquing mundial. “La categoria 18 ja t’atribueixen punts, ja és un pas de gegant perquè passes de fer curses d’estar per casa a competir amb esportistes de la resta del món”. El primer gran filtre, “i això succeeix de cop, sense una transició”. 

Dels anys en la competició Vidosa té marcada a foc, com tots els que s’hi han trobat, la imatge d’aterrar en uns Jocs Olímpics per primer cop. En el seu cas, a Torino: “Entres a l’estadi a la cerimònia d’obertura i és tan heavy; l’esdeveniment més gran en l’esport i tu allà. Ostres!” És clar, matisa, que hi vas a guanyar, i això va quedar “ben lluny”. Ho diu amb la rialla de qui dona l’experiència per bona. Al món de l’esquí “perds molt més que guanyes, és complicat estar autosatisfet” amb els sistemes de puntuació que s’apliquen. “Si veus que no millores els resultats de la temporada anterior t’ho pots arribar a prendre com un fracàs”. Pot portar ràpidament a un sentiment de frustració, admet, “i aquí és quan l’atleta ha d’analitzar bé què és una bona o mala carrera”. Ell? “Ho vaig aprendre amb els anys, de jove costa” tenir aquest “temperament fred”. Aconseguit? “Jo crec que no, o en tot cas penso que podria haver viscut millor les males carreres, no ser tan dur amb mi mateix, més objectiu”. La maduresa, però, arriba amb el temps, i l’aprenentatge l’ha pogut aplicar quan ha estat entrenador, treballant amb la base a l’Esquí Estudi de Batxillerat Esportiu (EEBE). “Perquè aprens de les curses que no van bé, però si ets capaç d’analitzar les que no han anat bé, són sobretot aquestes que et serveixen”.

Ara li toca descalçar-se els esquís, com a director esportiu de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE) i fer molta feina de despatx. “Sí, sí, em suposa estar tot el dia al telèfon, apagant uns focs i evitant que se n’encenguin d’altres”. Ho assumeix sense escarafalls. “Per sort, també em suposa fer molts viatges a l’aire lliure, a supervisar pistes sobre el terreny, però és cert que tota la pretemporada s’ha de posar negre sobre blanc al despatx”. Què hi farem. I la resta de la vida? La resta de la vida és el seu petit de vuit mesos. Ja li està posant els esquís. Els primers l’hi van regalar uns amics dels pares, els mateixos que a ell.