L’habitatge. El preu de l’habitatge. Els problemes per trobar un habitatge. Que l’habitatge no esdevingui factor que allunyi la mà d’obra. Passada la pandèmia, revelava fa pocs dies l’Observatori del CRES, la qüestió torna a situar-se com a principal preocupació del ciutadà comú. Al capdavant de les polítiques que haurien d’actuar perquè la bola de neu no ens colgui a tots hi ha Víctor Filloy, aquest fill d’emigrant gallec que es va fer lloc quasi literalment picant pedra precisament al sector de la construcció. Maó a maó, va posar els fonaments de l’empresa familiar, que sobreviuria fins a la crisi del passat decenni. L’avui ministre, que vivint entre totxos i pressupostos d’obres en algun moment havia somiat fer-se arquitecte encara que finalment es decantés per una formació en gestió empresarial, va continuar molt lligat al sector com a director gerent de l’Associació de Contractistes d’Obres. Amb aquest bagatge, doncs, se li suposaria preparat per edificar solucions, actuacions que no es quedin en façana. 

El polític liberal, nascut el 1973 a l’antiga Clínica Vilanova d’Andorra la Vella, va créixer entre els carrers de la capital i els pupitres de l’escola maternal que hi havia al costat de l’església de Sant Esteve i, més tard, el Lycée. La seva trajectòria laboral va començar a rodar  aviat i com a conductor d’ambulàncies per a la Creu Roja. Serien els anys en què l’entitat comencés a realitzar el transport sanitari amb una furgoneta petita i un xic simpàtica. En uns anys es convertiria en el cap de socorrisme, coordinador les accions preventives en esdeveniments culturals i esportius, una etapa en la qual va començar a mostrar dots per motivar aquell equip de voluntaris, tots força joves. Hi tenia la mà trencada, recorda algú dels que ja circulaven per allà, “sobretot per tractar amb el jovent, que, ja se sap, en aquestes edats tendeixen a magnificar-ho tot”. L’ara ministre de Territori i Habitatge va exhibir una paciència i tolerància, una capacitat per conduir el ramat que li va posar a les mans l’oportunitat de gestionar tot el voluntariat (més de 1.300 persones) que va nodrir les necessitats dels Jocs dels Petits Estats del 2005. Un moment que Filloy recorda amb orgull i que li reportaria un pas endavant en una trajectòria social i política iniciada als joves liberals: Juli Minoves, aleshores ministre d’Afers Exteriors, el va cridar per al nou departament de Cooperació Internacional i Ajuda al Desenvolupament. Més endavant, entre el 2007 i el 2009, recauria en ell la secretaria d’Estat d’Esports, i finalment,  després d’un parèntesi, Jordi Gallardo tornaria a reclamar-lo per posar-se al capdavant del ministeri d’Afers Socials, Habitatge i Joventut.

És aquí, al capdavant de qüestions tan delicades com les que suposa l’àrea d’Afers Socials, on Filloy ha ensopegat, adverteixen algunes veus fortament crítiques amb la seva gestió. Manca de coneixement de les problemàtiques que l’ha dut a una falta de posicionament i de valentia lacerant segons alguns punts de vista. Va agafar una àrea per a la qual no estava preparat i a sobre va atendre consells erronis, li retreuen sense embuts, de manera que, resumeixen, “ha passat amb més pena que glòria: estarà millor a Territori”. D’altres –i fem una mica de contrapès a la visió més dura– el descriuen com una persona afable i propera, si més no a l’hora d’escoltar. 

A les mans de Filloy es troba aquesta patata calenta que és el problema de l’habitatge. Greu i urgent, especialment en aquest paisatge després de la batalla que deixarà la pandèmia.