Marta Aymerich, directora de l'eHealth Center, no només desenvolupa diversos projectes relacionats amb la salut digital, sinó que els difon mitjançant conferències per tot arreu amb l’objectiu d’aconseguir una “sanitat democràtica”

 

Quin seria el resum del qual parla a la presentació?
Tracta sobre les oportunitats que ens ofereix la salut digital, tant la connexió amb apps o la ciència de dades com la intel·ligència artificial generativa. Aquesta última ens ofereix principalment dues oportunitats: l’accés al sistema de salut i una major eficiència. La idea és poder accedir a llocs on no hi ha prou personal sanitari i que tinguis a l’abast l’historial mèdic i puguis fer consultes a distància. Per exemple, a països de rendes baixes o mitjanes, on la manca de professionals és més gran i tenen problemes de desatenció de malalties (tècnicament es diuen malalties tropicals desateses), tinguin més facilitats. Les malalties de la pell, per exemple, es poden detectar amb una imatge via algoritmes d’intel·ligència artificial (IA). Però el problema és que no es poden tractar, ja que no es detecten amb prou temps. Amb aquesta tecnologia podem solucionar-ho.

És a dir, és una tecnologia que no només esteu desenvolupant a nivell nacional, sinó que és exportable.
Sí, aquesta és la idea. La ciència i, per extensió, la medicina, és molt global. Un no pot començar un projecte sense haver mirat abans què s’ha investigat al món al respecte. El que ens ha permès internet és que tinguem molta informació, i amb la IA encara més; funciona molt bé com a traductor, per exemple, i com a processador de totes les dades que hi ha al món. Llavors, el que funciona en un lloc també ho pot fer en un altre. Ara bé, s’ha de tenir en compte amb quines dades s’alimenta, ja que no són les mateixes les del nord d’Europa que les del sud d’Àfrica, hem de tindre clar en quin àmbit les utilitzem i per a quin tipus de pacient. Per tant, com més informació tingui el sistema, millor, ja que serà més eficient. S’ha d’ensenyar a l’algoritme.

Des d’on esteu desenvolupant aquest projecte?
Som  investigadors d’un centre de recerca en salut digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que és el que dirigeixo, i fem molts projectes d’aquest tipus. Normalment per fer recerca necessites finançament, i qui ho sol fer és el sistema públic. En aquest cas és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui ens finança, però d’altres vegades ho ha fet el Ministeri Espanyol o la Comissió Europea, etc. Si consideren que és un projecte amb futur t’ajuden perquè el puguis desenvolupar per després retornar els resultats a la societat, és clar.

Sabeu d’algun altre lloc on estiguin fent un projecte similar? Perquè això de la IA ho estem descobrint tots ara.
Realment, investigacions i projectes sobre IA es fan a moltes parts del món, però específicament sobre salut, com a mínim al sud Europa, hem estat bastant pioners; al nord, en canvi, Noruega ja tenia centres de recerca en salut digital abans que nosaltres el creéssim el 2017. Però altres països, com Austràlia o Canadà, també estan molt avançats en aquests temes. Nosaltres ho fem conjuntament amb l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) o amb Northeastern University. Amb Hyundai i l’Hospital Sant Joan de Déu, per exemple, vam fer un cotxet per traslladar el nens de l’habitació al quiròfan, i el que per a ells era una joguina, realment els estava analitzant l’estrès, les constants vitals, etc. És a dir, les aplicacions són moltíssimes.

Amb la IA, que és bastant accessible per a tothom, fins a quin punt els usuaris podran autodiagnosticar-se?
Aquest és un dels reptes que tenim. De fet, el que es busca cada vegada més és fer decisions compartides, que hi hagi un llenguatge pels pacients i un altre pels professionals, i que cadascú, en funció de la seva alfabetització en salut, pugui fer-la server. Ara bé, fins que arribem al punt que ho pugui fer servir tothom tenim encara moltes coses imperfectes. Per exemple, a l’historial mèdic només hi accedeixen els metges, o algun producte que qualsevol empresa de tecnologia pot dissenyar i potser no està basada en una bona evidència científica, és complicat. Però tot plegat, d’alguna manera, ens ajuda a democratitzar la salut. Si podem prendre decisions en economia o en educació, per què no en podem prendre sobre el nostre propi cos? I buscar l’ajuda professional quan calgui, no per costum.

Si aquesta IA n’aprèn molt, podrà substituir llocs de treball?
Hi ha diversos estudis que diuen que hi ha més precisió per part de la màquina, sobretot en anàlisis de ressonàncies magnètiques o tacs, ja que moltes vegades detecta coses que l’ull humà no veu. Però el professional amb l’ajuda de la IA és molt millor que ella sola. Per tant, no és que els substitueixi, sinó que els complementa. 

També pot ajudar a reduir les llistes d’espera?
Exacte. En molts països hi ha manca de professionals, sobretot d’atenció primària. Per tant, si tens una crisi d’accés, solucions com les teleconferències, o aquesta eina, et poden ajudar a oxigenar les llistes d’espera. Però s’ha de comparar amb el sistema que tenim i amb les seves carències, no amb un sistema ideal on sempre tens un metge a la vora per preguntar-li directament. La idea és poder-ho combinar tot plegat. Però hi ha molta feina, sobretot de canvi cultural, d’ètica, de filosofia, de justícia social. Perquè no tothom té les mateixes facilitats per accedir i dominar aquesta tecnologia. Per tant, hem de posar facilitadors digitals que ajudin a fer entendre com funciona. Per exemple, a l’hospital de Toronto tenen barra on hi ha tot de dispositius mòbils, i quan els pacients surten de la consulta un usuari els ensenya com fer-los servir. Aquest tipus d’accions ajuden. Hem de ser conscients que uns van molt ràpid, però d’altres no tant; no els podem deixar enrere.