El festival InterFado torna a la Seu d’Urgell. Diumenge, amb ‘Mar de Fado’. Marlene Rodrigues, la vocalista, ens hi convida: ens mourem entre la ‘saudade’ i unes irreprimibles ganes de ballar

El més obvi: avanci’ns què escoltarem diumenge (a les set, a la Immaculada). 
Fado tradicional, com és lògic, de figures com Amàlia Rodrigues o Carlos do Carmo, però també molt fado-cançó. El primer es caracteritza per tenir la mateixa melodia i harmonia, a les quals s’acoplen diferents poemes, respectant les mètriques, és clar. Una mica similar al que passa amb un estàndard de jazz, salvant distàncies. En canvi, el fado-cançó s’interpreta tal com s’escriu, lletra i música. 

Miri! Alguns acabem d’aprendre una cosa que ignoràvem.  
Jo acostumo a explicar, a contextualitzar, els temes que interpretem. Parlo en portuguès, però no em sembla molt difícil per al públic: veig que m’entenen sense problemes i jo parlo a poc a poc. Comento el poema i si hi ha alguna paraula específica, com saudade, també ho explico. Però ja dic, crec que serà tot molt senzillet, fàcil de seguir. 

L’escoltarem amb tota la nostra atenció. 
El concert crec que transmet molt bé tot el sentiment del fado, amb la guitarra portuguesa, que tocarà Francisco Vieira; el baix d’Alex Marques; la viola, amb Dario Rocha. Podreu apreciar els canvis de melodia, la veu tan característica del fado...
Del fado tradicional, deia, trien les versions que més els agraden. 
Jo no puc interpretar res que a mi mateixa no em posi els pèls eriçats, que no m’emocioni. 

Aquesta és la sensació que ens arrossega cap al fado? 
El fado és molt portuguès, és molt difícil sentir-lo tal com es va crear: ja no és aquell fado de tristesa, de saudade, d’amargor, aquella música podem dir que de sensacions més pesants; ara hem passat a fados molt lleugers, senzills, fins i tot ballables. Aquest canvi transmet el pas de les generacions.

Vivim diferent.  
Amb aquest fado més ballable ja és més difícil que a l’oient se li posin els pèls de punta d’emoció. 

Explorem sensacions.  
Hi ha fados molt divertits, còmics fins i tot, i ballables. El més dur, més tradicional, a vegades confesso que em posa la llagrimeta a l’ull. 

Va estudiar Matemàtiques: sumat a la música, pitagorisme pur. 
Bé, bé. Sí, ara porto les dues coses. Les matemàtiques les treballo amb els infants d’ensenyament bàsic, amb nens de set o vuit anys. Les matemàtiques i la música, és cert, es complementen molt bé. 

Què la va portar cap al fado? 
No tinc una família dedicada al fado, però sí a la música. Estic en el fado perquè a mi m’agrada tot. Els músics, afortunadament o desafortunadament, hem de ser molt versàtils: qui es dedica sols a la clàssica o el jazz, a un sol objectiu, té la vida més complicada. En canvi, no centrar-nos també és cert que ens fa una miqueta pitjors. 

Si només fossin els músics que picotegen. 
Jo podria ser millor fadista si m’hi dediqués completament, però prefereixo ser versàtil: soc fadista, o jazzista o interpreto pop i ballo amb tot el que tinc. Això és el que m’agrada. Així que no soc fadista, perquè per ser-ho m’hi hauria de bolcar totalment. 

Si vostè gaudeix, el públic gaudim.  
Va ser un repte d’un amic, Francisco Rui Beirão. “Però si jo no soc fadista”, li deia jo. Ara em diu “ara ja comences a ser fadista”. 

‘Mar de Fado’...  
Mar de Fado és un projecte rigorós, diguem-ne, tot molt típic portuguès, sense arranjaments arriscats. Tampoc no volíem ser músics de fado vadio: a les cases de fado hi ha els músics i la gent s’hi atansa i canta, els aficionats. No volíem ser això, sinó que ens agrada tocar plegats. Som uns músics que ens estimem, i això es nota als concerts. 

Ei! Gràcies a l’Interfado ens n’estem fent tan fans que potser un dia ens hi atrevim i tot.   
En aquest concert us posaré a cantar, ja ho veureu. El fado ha de ser escoltat, però també experimentat, viscut.