Com qui no vol la cosa, la Núria Oliva va escriure un conte infantil i va agafar embranzida. El que li faltava a una activista cultural del seu calibre: del Retaule a les dones acordionistes, passant per fer de mànager del Truki.

Per on comencem? Que no tindrem espai, per explicar el seu activisme.  Pels contes?
De fet, el primer conte, Mussol, on és l’Ermengol?, va ser una idea que va sorgir arran de la meva participació al Retaule de Sant Ermengol.  

Al Retaule així que va posar un peu al Pirineu. Una sabadellenca. 
Quan no coneixes ningú, és una forma d’entrar, integrar-te en el teixit cultural. Al Retaule vaig començar tocant la flauta, fent una substitució, de fet. Després vaig acabar fent diferents papers, d’Ermessenda, per exemple, i finalment vaig entrar a la junta, de secretària. 

Un conte que parlés del Retaule... i en va seguir un altre. 
Fixeu-vos que no escrivia. M’agraden molt les lletres... va ser una prova. Un conte fent escenes, amb la Laura Pal com a il·lustradora, i un personatge central, el mussol, que sabeu qui era?

Digui, digui.
El Truki. Que per cert, li han catalanitzat el nom, però ell l’escrivia amb k. 

Qui no el recorda a la Seu?
El Truki era un mussol molt bonic, el volia homenatjar amb aquest personatge del conte. Jo l’havia tractat molt. Tant que li vaig fer com de mànager. 

Com diu?
Crec que el vaig conèixer a la festa major del Ges, on tinc una boníssima amiga i una crac com a escriptora, la Laura Casanovas, que prou cops de mà i consells em va donant. Doncs el Truki em va encantar, em va interessar la persona i el personatge. Així que vaig esforçar-me per conèixer-lo. 

Mànager...?
Sí, sí sí. Vam acabar signant un contracte en un tovalló, com el del Messi.

I?
Vaig obrir un compte a Facebook, Els amics del Truki, l’home orquestra. Sense dir mai qui era jo. Vam arribar a sumar molta gent, que penjava fotos i feia aportacions. També m’ocupava que no li prenguessin el pèl, sabeu?, que li feien fer un concert a canvi d’un entrepà.  

I el mussol?
Com ell: dorm de dia i a la nit feia de sereno. Ballava a la Crème i després passejava, feia companyia als treballadors nocturns, esmorzava i al llit. 

Seguim amb el segon conte?
L’Associació de les Homilies d’Organyà me’n va demanar un altre. Aquí també tinc un animalet com a fil conductor, una aranya. La Quima i les Homilies d’Organyà. Funciona molt bé a les escoles, em conviden per Sant Jordi i fem activitats participatives... després que els nens se’l llegeixin. 

Ara?
Doncs m’he animat, és clar. De fet, estic fent un curs a l’Ateneu Barcelonès i madurant ja un tercer conte. Sempre amb aquest punt històric, real, i amb el Pirineu al rerefons. 

Va presidir Òmnium Cultural. 
Ja dic, en arribar a la Seu, anar-te introduint a les entitats –parlo de fa més de vint anys– és una manera de conèixer la gent. Just vaig entrar a Òmnium i un parell d’anys després la junta es va renovar. La vaig presidir durant deu anys, del 2010 al 2020. Vaig conèixer tot l’àmbit cultural pirinenc, vam tenir una junta, un equip fantàstic. Però bé, tot s’acaba. Era el moment del procés i vam fer molta cultura, però també molt país. Era el que tocava. Ara és un altre moment, una altra junta... 

Porta la cultura a l’ADN.
Però vaig estudiar Químiques: m’agrada complicar-me la vida. Volia una carrera dura, per aprendre a afrontar la vida, que també ho és. 

De pedra. I toca la flauta, deia.
I la pandereta.

No digui!
Que és així com vaig entrar a l’associació de dones acordionistes, Diàdona.  Algú havia de portar el ritme, oi? Doncs la pandereta. 

La seva amiga Laura en fa broma: “Núria, activista cultural... i presidenta”.
Sí, sí sí, fins i tot de la meva escala! És que acostuma a costar molt, la gent no es vol posar al capdavant. A mi no m’importa. Si m’implico, ho faig a fons.

Sí, tots preferim la comoditat. 
Però amb les dones acordionistes fem molta feina. És una idea del Pep Lizandra, reunir-les.  Diàdona vol dir a través de la dona. Lliga tot de dones des de la Cerdanya al Ripollès. Bé, de fet ens anem ampliant i al final també tenim sòcies d’Occitània, Andorra... el Berguedà, Manresa, i fins i tot alguna del Vallès. Totes hem de ser-hi.