És l’anglès un mal necessari? La pregunta la plantejava –en anglès, però no ens posin a prova, que en sortiríem mal parats– un professor a classe. Nadia Azzouz Boudadi té alguna clau perquè no sigui la nostra bèstia negra

Aprendre jugant?

No. La gamificació va d’integrar elements molt puntuals en l’aprenentatge però en un procés que no té res a veure amb el joc. Un exemple molt clar són les aplicacions d’exercici físic, els de comptar els passos: et fan progressar, t’encoratgen, t’envien punts... i així creen un entorn lúdic en un context que no ho és. 

Aquest és l’eix de la tesi que acaba de llegir a la Universitat d’Andorra.  

La gamificació va aparèixer en el món del màrqueting per modular la conducta dels usuaris i fer que consumeixin més, motivant-los. L’estratègia de la gamificació és introduir aquests elements lúdics en entorns que no ho són per motivar. 

La trobem sovint.  

Com que va tenir molt d’èxit en el món de l’empresa, s’ha incorporat a altres àmbits, com ara la salut o l’educació, d’ençà de fa deu anys o així. 

Som-hi: l’educació és el seu àmbit. 

Es tracta d’enganxar els estudiants, que no es despengin dels cursos. Nosaltres ho hem aplicat a l’ensenyament de l’anglès, que és al que em dedico. 

Ho apliquem a totes les edats?

Amb els nens s’utilitza el joc com a entorn d’aprenentatge, que és diferent. Ells aprenen jugant, que és un procés natural i necessari: jocs simbòlics com ara jugar a ser metges, etcètera. El cas dels adults és diferent: aprenem de manera més formal i per això entra en el procés la gamificació. 

L’anglès és la nostra bèstia negra.  

És una assignatura pendent per a molta gent. 

Tant ens espanta?

És degut a una mena d’ansietat que apareix quan s’aprenen segones llengües. Hi ha qui es pot enfrontar a un test, un examen, però no gosa parlar-les.

 

Què m’ha de dir. 

Vam detectar que hi ha una falta de metodologies més actives, d’entorns més friendly per aprendre l’anglès, on es faci servir la llengua per a usos reals. 

Anys i panys estudiant, però no em demani una adreça pel carrer. 

La gamificació promou la motivació dels aprenents en tasques orals, en situacions de la vida quotidiana. 

L’eina definitiva?!

No. L’eina no serveix per aprendre en  si mateixa, sinó per reduir aquest estrès, aquesta ansietat de què parlava. El que cal per aprendre, realment, és un bon disseny pedagògic del curs. Ben seqüenciat i amb activitats dinàmiques. Sope això es pot afegir la gamificació perquè l’aprenentatge sigui més agradable. 

Per exemple.

Nosaltres vam crear per al nostre curs d’anglès a l’UdA, la nostra plataforma, una història: proposem als estudiants entrar en un procés de selecció fictici per esdevenir guies de muntanya. Així han de simular converses de situacions reals. 

Ah! Entretingut.

Així integren els coneixements assolits durant el curs, estructures gramaticals concretes per exemple, en converses quotidianes. A banda, reben motivació a través de puntuacions. 

Però aprendre una llengua no hauria de ser angoixant, sinó un plaer, oi? 

Ho estudiem des de fa trenta anys. Aprendre una segona llengua significa aprendre una llengua que no necessites de manera intrínseca, per a les necessitats diàries. Falta la motivació natural. 

Ho han de fer els professors. 

A vegades hem de muntar uns xous...  Encara arrosseguem els mètodes de l’escola tradicional i tot i que diem que treballem per competències i tot plegat, en realitat seguim preparant els alumnes per als exàmens.

Ja. 

Però finalment aprens allò que necessites a la vida. Les llengües han de tenir sentit fora de l’escola.