A la lliperia El Refugi van a tota màquina, amb un calendari d’activitats ben nodrit. Entre les propostes, un club de poesia. El van estrenar fa quinze dies i aquest vespre hi tornen. Ni ells mateixos, reconeix Miquel Albero, coimpulsor, s’esperaven tant ressò. No hi volen treure el nas i a veure què passa?

Per què un club de poesia? 

La idea va néixer abans i tot que la lliperia. Dues o tres personetes d’aquí de la Seu, com l’Arnau Orobitg, que també és poeta. Ja saps, parlant i entre un beure i altre. Va quedar la idea allà i en néixer El Refugi, amb l’Arnau, que és cooperativista d’aquí, la vam reprendre. 

La primera trobada va anar bé.

Sí, sí, i això que no sabíem ben bé. Teníem la previsió que vinguessin tres o quatre persones... i vam ser quinze o setze, desbordats. L’Arnau i jo ens miràvem pensant què ha passat?

Ganes de poesia o teniu ‘feeling’?

A banda, gent amb moltes ganes, molt heterogènia.  Quan vam opir la lliperia ja pensàvem que a la Seu hi ha un xup xup de cultura en general, inquietud. Així que quan ofereixes possibilitats...

La poesia és minoritòria. O no? 

Està canviant. Ja no té aquesta aura elitista. S’està trencant amb una generació de poetes joves. Això fa que més gent s’hi senti atreta. 

És obert, el club. 

A tot: no hi ha cap línia determinada. Ni d’estil, ni de llengua, ni d’autors. Joan Graell, per exemple, va recitar els seus.  Algú altre ho va fer en anglès. D’altres venien a escoltar. Cadascú com vulgui.

Algun tema? 

Els marca la pròpia inquietud dels participants. Per exemple, la primera trobada anava sope puixes. La d’avui se centra en la poesia eròtica. 

Són temàtiques amb ganxo.

Sí, sí. Però al final en totes les activitats busquem allò que ens motiva. Farem jams de poesia, o presentacions: vindrà Eduard Bagur, que acaba de treure un poemari. Volem que sigui dinàmic. 

Dinàmica és la lliperia. 

És un dels objectius que ens vam posar des de l’inici: que sigui un pol cultural. Això requereix dinamitzar, dinamitzar i dinamitzar. 

Avança’ns alguna proposta. 

A finals de març vindrà Mònica Parra, a presentar el llipe Migrar i resistir. També presentarem el còmic Cavalls salvatges, amb l’il·lustrador i l’editor. Inaugurarem la sala amb una exposició d’una artesana de joies de la Seu. 

Esteu actius, sí. 

Espera’t, que a l’apil farem un gran acte al voltant de la figura de Joan Fuster. I al maig vindrà Maria Sevilla, una d’aquestes poetes de la nova generació, molt trencadora, i amb una manera de recitar molt potent. 

Al carrer Canonges  no se li treu el partit que té.  

Ja. Un carrer històric i aquesta aura que l’envolta. Podria ser molt potent. Crec que comença, perquè s’hi està instal·lant gent com l’Associació Tartera, un parell de tallers d’art... A poc a poc i a veure si esdevé un pol cultural a la ciutat. 

I un carrer peatonal.  

Sí, que deixarà fer molta activitat a l’exterior. Ho tenim previst, ara que vingui el bon temps. Crec que de moment la gent ja ho està rebent molt bé: tothom creu que al carrer Canonges se li ha de donar un altre aire. Humilment, crec que podem posar una primera pedra per aconseguir-ho. 

Per què havia quedat deixat? 

Qui sap. Són edificis tan antics, costa molt de rehabilitar. Nosaltres mateixos hem fet una inversió forta. Però no sapia dir tampoc per què no s’han fet accions per revitalitzar-lo. Segur que n’hi ha molts motius. 

Com veieu la Seu culturalment? 

Hi ha molt de potencial, i no sols a la Seu, sinó al Pirineu, amb gent jove que fan  l’esforç de quedar-s’hi o tornar i engegar projectes il·lusionants. 

Falta un teatre com cal. 

Oriol Broggi va venir fa poc i vam comentar precisament que hi ha una escola de teatre i no un teatre:  quines són les prioritats de les institucions?