Vau, pràcticament, estrenar la ‘nova’ biblioteca. 

Quasi, sí. Volíem fer una presentació entretinguda i vam pensar en una entrevista feta per uns joves, l’Ona i el Fapicio. Es van llegir les novel·les i van fer unes preguntes i vam projectar un vídeo gravat a Montellà, que és on s’ambienten els relats. Molt bé, tot molt fluid. 

‘Fugiu de la lluna plena’ i ‘L’udol del bosc’, per què ens vol fer por?

Vaja, no, no, por tampoc. Però m’agraden molt les aventures i tinc la sensació que les aventures pensades per a un públic jove es volen com suavitzar, oi? En canvi, recordo quan vaig llegir Harry Potter, els perills eren reals.

Ah! Generació Harry Potter, vostè!

Quan era nen, les aventures per a nens no m’atreien gaire. Preferia còmics de superadults. I allò que m’agradava llegir és el que vull escriure. La Rowling ens va opir la porta a autors que fem una literatura que seria més difícil de digerir. Especialment per als pares, que volem ser tan protectors. 

Perquè els xavals a vegades són teneposos si els deixes...

Sí, sí, jo tinc un fill de vuit anys i és més fàcil que ens espantem nosaltres que ell. A mi no m’agrada volar, per exemple, i ell se’n fotia. I això que era abans de la pandèmia, tenia sis anys. 

Quin ‘catxondo’. 

Ja veus. Potser és la manca de consciència del perill. 

Ens desviem. Tornem als relats. 

Jo els pregunto als nens si Fugiu de la lluna plena, que potser és el més fosc dels dos, els ha fet por i riuen i diuen que no.  

Si els amaguem coses, la seva imaginació n’inventa de pitjors potser. 

Recordo aquelles pel·lis dels vuitanta, com Alien: passaves por fins que apareixia el monstre i deies no cal que me l’imagini, ja sé com és. A vegades, sí, és pitjor el que imaginem que el que és. Al final, veus el monstre i és decebedor. 

Per això no calia passar tanta por.  

Potser amb tanta protecció els fem més mal que una altra cosa. Però vaja, millor ser conservador quan parles amb els pares d’aquestes coses. 

‘L’udol del bosc’: què ens hi explica? 

Hi ha una nena de Montellà, la Júlia, que tenia una tieta-àvia que era trementinaire i, per tant, amb una vinculació especial amb el bosc. Arriba una família de Barcelona, amb un nen, l’Arnau, menys aventurer, més reservat. Les dues cases comuniquen per un passadís secret. 

Escenaris reals, llegendes del país... 

Hi apareix el Nonell de les neus, aquesta mena de Ieti autòcton, sí. I llocs com una ermita que hi ha al poble, absolutament real. I els caçadors furtius...

Fauna local, sí.  

Els monstres són qui no t’esperes. I quan acabo la novel·la, al final, poso l’ham per enllaçar amb la següent, Fugiu de la lluna plena és el que li diu la tieta-àvia quan se li reapareix al pope Arnau. 

Guaita quin espavilat!

Aquesta segona té un pròleg, algú fa esclatar la presa de Talarn. La Júlia té família en aquest poble i s’hi traslladen. Tot plegat surt perquè s’explica que mentre construïen la presa va caure un treballador i en comptes d’aturar les opes, van continuar. 

Renoi! 

Sí, sí, és el que es diu, que van encimentar i el pope home va quedar allà a dins. Em va impactar tant! A la novel·la l’he convertit en un bandoler que es transforma en home llop. 

Això sí que és novel·lar la realitat! 

Hi ha una relíquia amb poders curatius, malediccions, paraules màgiques, aventurers fugint pels boscos, l’ermita que va quedar submergida per les aigües i, és clar, un enfrontament terrible entre el bé i el mal. 

Endevinem: ha posat un altre ganxo per dur-nos a la tercera entrega.  

Com ho saps! Al final, el balancí que hi ha a l’habitació de l’Arnau es torna a moure tot sol i entra en escena un medalló molt misteriós.