Que a ningú la vida li regala res, que tot exigeix molt pic i pala. Siguis home o dona, discjòquei o esportista dedicat al fitness. Això ho diu Patrícia Mantovani, que conjuga les dues activitats. “I saps què? Que sempre en vull més, vull créixer, assolir metes, soc perfeccionista, ambiciosa”

Una obvietat: ser dona i DJ professional sembla una fita. 
Cert. Aquí a Andorra per exemple hi ha tres noies, potser jo soc la més activa. Tot i que estem al segle XXI encara és complicat perquè ha estat un món d’homes. Cada vegada em sento més còmoda, però abans tenia sensació que se’m feia el buit. No tant aquí com a fora. 

Ser reticents a una dona que punxa?
Era, i és, un món molt masculí, no sé per què. Cada cop som més noies. Però no, jo tampoc no ho entenc. Si fem el mateix que els homes. 

També ofereixen menys diners?
No, veus?, això no. Artísticament et valoren igual. 

Referents: homes i dones. 
Un Top mundial, Carl Cox, que punxa de tot i mare meva! Entre les dones, Deborah de Luca m’agrada molt, tan techno. 

Què es valora en un DJ?
Al final qui marca la diferència és el DJ que produeix la seva pròpia música. Aquests dos, per exemple, marquen la diferència en l’estil quan punxen: es diferencien, t’enganxen, en vols més. 

Vostè per on es mou? Reggaeton, no, veiem que ha dit.
Un estil que respecto, però a mi artísticament no m’agrada. Jo tiro pel progressive house, techno melòdic, techno... M’agraden quasi tots els estils. 

I d’on li ve això de ser DJ?
No sé, no sé, des de petita m’agradava la música, era molt pesada amb la música, tot el dia, tot el dia. Vaig començar a sortir molt joveneta... culpa de la meva germana. Em mirava el DJ i em preguntava com una persona pot posar tothom a ballar, a tornar-se bojos, a divertir-se. 

Domadora de masses. 
Als divuit vaig començar a treballar de cambrera en una discoteca: em posava al costat de la taula de mescles i amb la broma, amb la broma... Al final, el 2014 ja estava punxant. Però seriosament vaig començar fa tres anys. 

Un pas. 
Vaig dir “això és el que m’agrada, el que m’omple, el que em fa feliç i en gaudeixo”, així que cap endavant. Treballava com a secretària mèdica des de feia temps, i el tema de DJ era com un hobby. Va arribar un moment en què tenia molta feina en els dos àmbits i havia de decidir. Em vaig arriscar. 

Olé!
Tothom insistia que és difícil viure de la música i em deixava convèncer. Però finalment em vaig dir, “si altres ho poden fer, per què jo no?” Per tant, després d’insistir, de fer-me veure, que m’escoltin... Ara tinc prou feina amb això, em reclamen, i jo contenta. 

Algun punt d’inflexió?
Les xarxes ajuden a fer-te conèixer: postureges, poses una història, dius on punxaràs... Però passar per l’Abarset i després pel festival Hibernation (i el 2023 repetiré) va ser molt important. També Pachá Barcelona, tot un altre món. 

L’Hibernation què suposa per a l’electrònica a casa?
Un abans i un després. A Andorra falta una mica de cultura de música electrònica. O més aviat, se’n tenia però es va perdre i ara intentem que la gent torni. A banda, atreu molts turistes, el Pas s’omple. Porten gent molt top i per a mi és fantàstic  perquè comparteixo cartell amb gent important. 

DJ atípica: aigua i fitness. 
Crida molt l’atenció. Però es tracta de mentalitzar-te i ja està. N’hi ha que estan amb la cervesa i jo, amb la meva aigua o cola zero. Es pensa que el món del DJ és tot desfase, fiestorro i alcohol... una vida fosca. És un prejudici. I el fitness exigeix descans, tres litres d’aigua... 

Sembla incompatible.
Ja veieu que no. Es tracta de quadrar-t’ho. No és fàcil, tampoc impossible. Es tracta de saber què vols. Hi ha dies que estic rebentada per entrenar, però es tracta de jugar amb el cap, amb la ment. Algun dia em desvio, si no malament.