Està l’ésser humà programat biològicament per formar vincles amb els altres? En el transcurs de la nostra vida mantenim moltes relacions (de parella, amb amics, coneguts...) a través de les quals establim vincles o lligams emocionals més o menys profunds. Qualsevol relació ens ajuda a conèixer-nos millor, créixer i entendre el món: tant les relacions bones com les que no ho són tant. Relacionar-se no és fàcil, cal saber gestionar les emocions personals així com aprendre a utilitzar les habilitats socials.

Mantenir relacions és una necessitat innata de l’ésser humà? Tot i que gaudim de la nostra soledat, una de les necessitats de l’ésser humà és l’impuls i la conservació del vincle afectiu que manté amb l’altra persona. La nostra herència evolutiva ens empeny a estar en contacte, no tan sols per la nostra naturalesa gregària, sinó per la nostra supervivència. El nostre encèfal mamífer incorpora comportaments socials i per tant un sistema afectiu-social. Formar vincles amb els nostres congèneres i actuar cooperativament va ser decisiu per a la supervivència dels nostres avantpassats. No obstant això, aquesta eina de supervivència va comportar el preu de madurar més lentament en comparació amb la resta d’éssers vius i per tant, ser més vulnerables i dependents dels nostres progenitors, els quals ens han de cuidar i protegir.

És aquesta programació biològica la que ens predisposa a formar vincles afectius i per tant a socialitzar-nos de manera instantània en néixer? L’encèfal del nadó resta programat per ser social, i tot i que el nadó neix en un entorn social que ja el predisposa a la socialització, també necessita l’atenció necessària dels seus cuidadors per satisfer les seves necessitats fisiològiques i afectives. Necessita la proximitat emocional dels seus progenitors per formar el vincle afectiu. La qualitat, sensibilitat i presència de les figures d’aferrament ens determinaran tota la vida, deixant-nos un aprenentatge o empremta social modificable a llarg termini.

Tanmateix, tot i el gran poder de la genètica, aquesta no assegura el desenvolupament evolutiu. Necessitem els vincles afectius, els quals es construeixen durant els primers anys de vida, per construir la nostra identitat i equilibri emocional. Els vincles s’influencien per la interacció. Estan presents. Contràriament, no rebre afecte o no atendre les pròpies necessitats pot esdevenir a llarg termini la dificultat per poder establir vincles afectius i mantenir relacions poc sanes i desequilibrades. Doncs, la regulació afectiva i la sintonia adequada ens promou en cos i ment per ser més estables des de la infància i construir la nostra identitat i autoimatge.

L’amor, les carícies, l’expressió de sentiments... Tot i que el vincle emocional pot ser observable, és fonamentalment intern. Es caracteritza per la seva naturalesa afectiva, la seva durada en el temps i la necessitat de mantenir un lligam amb la persona referencial. Aquest vincle ens configura la nostra percepció del món respecte a allò que esperem, com ho sentim i com ho expressem als altres. Es construeixen mapes o esquemes mentals d’afecte i de confiança que ens ajudaran a percebre el món com un lloc estable i segur. Afortunadament, gràcies a la naturalesa resilient de l’ésser humà, la construcció d’esquemes emocionals disfuncionals davant de la carència d’afecte des d’un estadi inicial no ens farà esclaus eternament. Aquests esquemes no són estàtics o immutables, ja que poden transformar-se o reconstruir-se en determinats períodes del cicle vital: com per exemple durant l’adolescència o mantenint relacions sanes i equilibrades en l’etapa adulta.

Així doncs, com podem afavorir la formació de vincles estables i segurs des d’una etapa inicial? Tenint en compte que la manera de relacionar-nos amb els altres ve predeterminada amb el tipus d’aferrament que generem amb els nostres cuidadors inicials, resultarà necessària la seva presència i atenció a l’hora de respondre satisfactòriament les nostres necessitats primerenques. En cas contrari, si no rebem l’afecte necessari, serà impossible que siguem capaços de donar-ne, produint a llarg termini dificultats per mantenir relacions sanes i equitatives. D’altra banda, per tal de generar un vincle emocional sa i recíproc resulta necessària una bona comunicació, una actitud d’escolta, d’empatia i de comprensió, l’expressió oberta de sentiments així com mantenir uns límits coherents i estables.