Arnau Sánchez ha viscut l’art a casa: fill del ‘venecià’ Francisco Sánchez i nebot de Faust Campamà. Fa unes prometedores primeres passes, com demostra l’exposició ‘Reflexos d’un instant’, a La Capsa. 

De casta... Però fins a quin punt?
Es podria dir, potser. M’ha influït? Doncs segurament, sobretot en la motivació per pintar. Tot i que ell es dedica al carbonet i jo, tot i que vaig començar així, m’he decantat més per la pintura. 

Però en el treball de la llum, ell és un bon mestre, oi? Recordem aquell tríptic que va presentar a la Biennal de Venècia. 
Sí, sí. Tot i que la llum es pot tractar de moltes maneres. Això és el que em resulta divertit. Es pot fer a partir del carbonet, o utilitzant colors, o textures, cosa que jo encara no he tocat. 

Encara. 
Ara mateix m’interessa la pintura figurativa. Potser més endavant canvio d’opinió, ara m’agrada la línia de l’hiperrealisme, potser algun dia me’n canso. No se sap. 

Un artista jove ha de buscar el seu llenguatge. 
Exactament, per això de moment intento anar tocant tots els pals. 

‘Reflexos d’un instant’. La segona individual. Vertigen encara?
Havia fet una individual ja l’any passat, al vestíbul de La Llacuna. Encara, encara em poso nerviós. Però finalment, és l’oportunitat d’anar revisant errors, o d’evolucionar més aviat. 

A la mostra...
He agrupat els paisatges que havia anat fent últimament. Alguns fets a l’aire lliure i la resta, d’estudi. Reflexos d’un instant perquè parlo del moment capturat, les llums, l’essència de cada paisatge...

Referents?
Home, m’interessa molt gent com l’Antonio López, és clar. O Turner, que m’agrada molt. Uns quants, tot i que no tinc cap mestre de capçalera. Em vaig fixant en els matisos, la manera com treballen, el mètode. El d’Antonio López l’he anat estudiant, tot i que impossible imitar-lo. A banda, ell triga anys a acabar un quadre i jo en un mes ja me n’he cansat i tinc ganes de passar al següent. 

La proverbial impaciència de la joventut. 
Soc bastant espontani, la veritat. Jo tinc una idea vaga sobre què vull fer a la tela, però no el tinc pensat des de bon començament, sinó que simplement el preparo per deixar-me anar, m’agrada utilitzar la intuïció, interpretar la realitat des d’un costat creatiu, no tan metòdic. 

Paisatges reals? El podem identificar? De per aquí a prop?
Són reals, tot i que els acabo modificant. La majoria són paisatges d’Andorra, menys el llac de Puigcerdà, el riu de la Noguera-Pallaresa, Ars i Gósol. Del país hi ha vistes naturals, però també un estudi de la plaça del Poble, de dia i de nit. 

Atractiu, pictòricament parlant, el nucli urbà? 
En tot cas, és el que tinc més a prop. 

Res de paisatges onírics, com el pare, en tot cas?
No se sap encara. De moment em diverteixen els paisatges reals, però reinterpretats. 

És complicat, això de ser artista jove? A banda, la incertesa, la duresa de l’ofici l’has vist a casa. 
És complicat, però depèn de quin entorn t’envolta. He tingut la sort precisament de tenir artistes a la família que han entès la meva voluntat. Viure de l’art ja sé que és difícil, però s’ha d’intentar. 

Consells útils?
Ara mateix no me’n recordo, la veritat, però segur que he interioritzat coses que m’han anat dient. En tot cas mai no han interferit, m’han deixat via lliure. Per exemple, en la formació: no he fet Belles Arts, però he anat a La Llacuna. Ara estic fent vídeo, toca provar amb altres disciplines també. 

Andorra, per començar?
Per començar està bé, però també miro cap a esdeveniments fora que seran interessants. 

A La Capsa fins al 19 d’abril. 
Fins al 19 d’abril, sí. Mentrestant, vaig treballant en algun encàrrec per a un altre espai del país. Ja ho veureu.