És probable que estiguis transitant per un període de crisi existencial o d’estat dissociatiu. Tots hem experimentat aquest estat de desconnexió al llarg de la nostra vida: des de perdre’ns llegint un llibre, conduir en pilot automàtic, evadir-nos entre pensaments... Però de la mateixa manera que la dissociació pot ser adaptativa, també pot cronificar-se i esdevenir un perill a llarg termini. Podem caure en el risc de viure en desconnexió permanent i no interpretar la realitat de forma efectiva.
Què entenem per estat dissociatiu? La psicologia i la psiquiatria parlen de dissociació quan l’individu es troba en un estat de desconnexió o de separació dels propis pensaments, records, sentiments i accions. És un fenomen en el qual la persona se sent desconnectada de si mateixa o de la realitat i s’alteren funcions executives com la consciència, la memòria, l’atenció o la percepció. Així doncs, les principals experiències dissociatives són: l’amnèsia dissociativa o pèrdua de memòria associada a un trauma o estrès extrem, la despersonalització o sensació d’estar desconnectat d’un mateix, i la desrealització o sensació que l’entorn no es percep com real.
A què es deu aquesta desconnexió? Com a mecanisme de defensa i de protecció, quan ens trobem davant d’una situació considerada com a traumàtica o d’estrès extrem, la resposta natural de la nostra ment és la dissociació. Aquest mecanisme d’autoprotecció actua immediatament quan detectem una situació que ens pot originar un possible dolor o patiment que serà difícil de processar perquè no disposem dels recursos adequats per fer-hi front. Quan el dolor és tan fort i el cos no pot fugir, la ment entra en un estat de desconnexió que ens allunya de la realitat per tal de refugiar-se’n.
Tanmateix, així com l’anestèsia ens ajuda a evitar el dolor, però no a curar-lo, la dissociació és un recurs per tolerar el dolor però no per sanar-lo. Ens desconnecta de records o situacions traumàtiques encara que, malauradament, aquestes parts continuen presents en el nostre interior. Únicament resten aïllades de la consciència. D’aquesta manera, és habitual relacionar la dissociació amb el trauma, ja que les persones que han patit successos traumàtics poden, esporàdicament, reconnectar amb els records tot i que els experimenten com irreals o aliens a ells mateixos. Per tal de permetre la sanació i processar-los adequadament, és necessari integrar els records amb la consciència.
Una de les majors conseqüències d’una dissociació permanent és alterar la nostra consciència, viure en desconnexió i tenir dificultat per processar correctament qualsevol situació que no esdevé traumàtica ni perillosa. Aquesta sensació de desconnexió d’un mateix o del món pot ser estressant i pot afectar significativament la vida personal de l’individu i arribar a desencadenar un trastorn dissociatiu en el qual el jo conscient queda totalment fragmentat i que, per tant, esdevé un desgast d’energia mental considerable, ja que la persona lluita constantment per tal de mantenir l’ordre entre les seves parts, fet que genera un alt grau de tensió.
Serà necessari fomentar la integració de les parts, reconciliant-se i fusionant-se mitjançant l’atenció i el tractament d’un professional de la salut mental. Caldrà ajudar l’individu a comprendre i gestionar les seves experiències dissociatives i abordar qualsevol trauma subjacent per tal que pugui afrontar adaptativament la seva vida en el present.
Per acabar, recorda que aquests fenòmens de dissociació també poden ser simplement indicadors d’esgotament mental o emocional. Serà important revisar què genera aquest esgotament i atendre les causes per tal de resoldre-les i evitar que derivin en altres trastorns o alteracions mentals. Talment com una alarma, aquests fenòmens funcionen com un reclam a la teva consciència i a tu mateix que t’indiquen que hi ha alguna cosa en el teu interior que ha hagut de fragmentar-se, però que necessita la teva atenció per tal de restablir l’equilibri i fusionar-se novament.