Alícia Luño. ‘Epifanies i falsos déus’ serà el debut en solitari d’aquesta llicenciada en Dret i apassionada per la pintura que exerceix de guia al Thyssen: un recorregut de la seva mà és fantàstic. Ara ens podrà guiar per la seva obra. Al Pas. 

Primera exposició en solitari, oi?
Havia participat en mostres col·lectives. Però sí, és la primera només amb les meves obres. Es fa a l’Oficina de Turisme del Pas de la Casa, que és un lloc molt atractiu, ampli i lluminós. Forma part del cicle La cultura no s’atura.

O sigui, que surt a l’escenari a fer de solista.  
Sí, sí. Estic emocionada. Serà del 3 de febrer al 3 de març. 

Sabem que és difícil explicar la pintura pròpia, però ens consta que vostè l’explica molt bé. Com a mínim, la dels altres.
Les obres que exposo busquen capturar elements del paisatge on també hi ha un toc humà, i generar una mena de miratge. La reflexió que voldria generar és: a què donem importància, què venerem? Per això es titula Mites i falsos déus. Ens trobem envoltats d’imatges totèmiques, urbanes, els falsos déus de l’actualitat. 

Amb exemples ho tindrem clar. 
Aquests espais efímers que també hi ha a Andorra: en un quadre retrato un carreró que ja no existeix. A Escaldes, saps, on hi havia un restaurant xinès, amb aquell drac. Ara tot allò està enderrocat. Vull recordar la fragilitat d’alguns llocs. 

Dotze quadres, i tots sobre Andorra.
No ben bé. Hi ha espais que no es reconeixen. D’altres sí, però no necessariament és Andorra. 
És obra feta aquí?
Això sí. Fa ja quatre anys que em vaig instal·lar a Andorra, i me n’encanta el patrimoni natural del país, tan ric que sembla que no te l’has d’acabar mai.

Pintura realista, abstracta? 
Figurativa, els objectes es poden reconéixer, però és cert que sovint combino la pinzellada més abstracta. Per exemple, quan em fixo en la iconografia del McDonalds, utilitzo una tècnica amb  més aigua que ofereix un aspecte diguem-ne surrealista. 

McDonalds surrealista!?
És una de les icones que representen millor el títol de l’exposició, un tòtem de l’actualitat. M’ajuda a jugar entre allò que és diví i allò que és mundà. 

Quatre anys a Andorra: con molts o pocs?  
Jo soc de Lleida i havia estat treballant a Barcelona. Professionalment tens moltes opcions, però el dia a dia... No hi ha caliu. Les distàncies, l’aglomeració de gent són per mi hàndicaps. A la meva parella li van fer una oferta laboral i vam fer les maletes. I fins ara.

Formada en el món de l’art. 
Sempre he pintat però en realitat vaig estudiar Dret, ja veus. A través del dret mercantil em vaig interessar pel màrqueting i m’hi vaig començar a dedicar. M’interessaentant l’art i la gestió cultural que estic acabant un màster, de fet. 

Canvi de registre. 
Tinc claríssim que vull dedicar-me a coses relacionades amb la cultura. El Dret m’ha donat eines per a la gestió i la planificació, i la curiositat per l’art, la creativitat, el panorama visual... Vull connectar els dos móns. 

Ara mateix treballa al Thyssen.  
M’encarrego també en part de la comunicació i la planificació d’activitats. Som un equip petit i anem canviant el barret per fer allò que calgui: una visita, treballar en producció...

Les visites amb vostè, estupendes. En donem fe.
Bé, jo no ho sé tot sobre art. Però al final, expliques una exposició en concret. Et centres en un discurs concret al voltant de vint-i-vuit peces concretes: els hi pots treuree molt de suc. Em dóna l’oportunitat d’aprendre coses, d’investigar pel meu compte. 

La que ens espera va del París de la Belle Époque. Xivati’ns alguna cosa.  
[Riu] No puc, no puc. El que sí que puc avançar és que tothom hi trobarà alguna cosa. Farem un recorregut per aquell París que era el focus de totes les arts.