Ara fa cent anys moria el compositor francès Erik Satie, autor molt i mal conegut alhora. Denis Pascal desplega aquest vespre (20.30 hores, al Consell General) una bona mostra de la seva obra 

Podem veure a la plataforma d’Arte.fr un documental sobre Satie on el presenten com un “antiheroi”.
Bé, no sé si estar totalment d’acord. Un antiheroi? A finals del segle XIX hi havia també Debussy, per exemple, també amb imatge d’esotèric, de secretista... Eren autors que no volien ser apreciats del gran públic, no era bon senyal per a ells. Això per començar. 

Això per començar.
Satie s’adreça a un públic, com dir-ho?, iniciat en certs misteris. Com Debussy en música o com Mallarmé i Baudelaire i altres poetes del moment en literatura. Per a ells, ser apreciats per un gran nombre de persones significava ser comú i corrent. Però d’altra banda, Satie, que creua el canvi de segle, ensopegarà amb la tecnologia que permet engrandir la difusió musical, convertir-la en difusió de masses. 

Una cruïlla, doncs. 
És un moment en què canvia el lloc que la música ocupa en una societat. Satie va navegar per diferents moviments i estils, sempre amb una gran intel·ligència i un estil brillant, diria que subversiu. Es va moure en un cercle extremadament escollit. 

Per tant...
Per tant, no estic segur de si li va bé aquest concepte d’antiheroi. En tot cas, sí que en podem destacar d’ell la sinceritat i l’honestedat musical. 

S’oposava al ‘hit’ del moment, que era Wagner.
Sí, és curiós: utilitza a l’inici del Prélude d’Eginhard, per exemple, algun acord molt utilitzat pels romàntics, per Wagner, però el treu de la seva funció habitual, li dona un caràcter diferent. Sí, segueix aquesta línia que comparteix amb Debussy d’anar contra Wagner... però també va contra els seus propis amics, contra l’orquestració, contra tot allò que sona sumptuós. 

Una aposta per la simplicitat.
També, hem de dir, perquè li manquen certs mitjans. Té mancances quant a la seva formació, que reconeix, que assumeix. Per tant, hi ha un Satie que queda en la memòria i el cor de tot aquell que s’estima la música, com el de les Gnossiennes, i hi ha un Satie que segueix una lògica d’escriptura que els compositors de música de cinema posteriors compartiran. 

Un precursor?
En certa manera, sí. Però hem de tenir present que a la nostra època tot ha explosionat, el cinema sense anar més lluny ens convida a descobrir la música, mentre que al seu moment l’escolta de la música es mantenia en certs reductes i moments. 

Les ‘Gymnopédies’, les ‘Gnossiennes’ són molt conegudes. Però no passem d’aquí amb ell, oi?
Sí, de fet se’l coneix per aquestes peces tan simples, delicioses. D’acord. Però té altres obres que molt poca gent coneix, unes peces que tenen algun ressò de música de cabaret i també són fantàstiques. De fet, ell esdevé, ja a la seva època, allò que no volia ser: algú de molt conegut, però només per algunes obres. 

Per això, el concert d’avui...
Per això al concert d’avui jo vull ajudar a descobrir diversos Satie a la vegada: el més esotèric i rosacrucista, el de cabaret, el de les Gnossiennes, i l’humorístic. Tota una barreja de sons, és un autor proteïforme. 

Divers, variable, complex. 
Voilà! Té diverses línies i, insisteixo, va deixar petja sobre autors de cine que tots coneixem, tot i el seu interès per l’abolició de l’escriptura musical. 

Era juganer, humorístic. 
Sí, de fet, planteja el problema de l’humor en música. Mozart també va escriure una Plaisanterie musical, plena d’errates, coses inesperades: si la toques avui, molt poca gent ho capta. Satie reflecteix l’humor en els títols de les peces: com es capta això en un concert?

Aquí enllacem amb l’educació musical, escassa, que tenim.
Hi ha una paradoxa: vivim en una societat saturada de música, està arreu, i el nostre deure és alfabetitzar per educar l’oïda. N’hem d’ensenyar els fonaments. Com es fa amb la literatura, com es fa amb la poesia, es tracta de conèixer el llenguatge. És exactament la mateixa cosa. 

No podem estar més d’acord. 
Una altra cosa és formar futurs músics, no estem parlant d’això. És formar per gaudir d’una bona comprensió, de la recepció adient. Igual que fem esport i no pretenem ser esportistes d’elit. Tenir certa formació musical ha de ser una necessitat, una obligació.