Disset anys porta l’encampadà José Ángel Diz Tizón dedicat al tatuatge. Tantes hores inclinat sobre la pell de l’altre donen per a molta anècdota. Les recull al llibre que presenta demà (19 hores) al Roc Blanc

Un llibre sobre el món dels tatuatges, no n’hi deu haver gaires.  
Sí, és un llibre que tenia al cap fa molt de temps. No és una guia pràctica, sinó diguem que és un llibre d’autoajuda per a tatuadors; el definiria així. 

Pica la curiositat.  
El tenia al cap ja feia molt de temps. Primer, com una broma: ens explicàvem històries amb els clients i ells em deien que en podia escriure un llibre. Al final vaig pensar que no era tan mala idea i vaig ajuntar una mica el que ha estat la meva vida, les anècdotes professionals... 

Propósito de vida: tatuar, un títol ben explícit del contingut.  
Crec que és un llibre que encara que no siguis tatuador el pots aplicar a qualsevol ofici. 

Vaja, i com ens orienta?  
Sobretot explico que per aconseguir qualsevol cosa t’has d’esforçar, que res no ve perquè sí. Ho argumento amb experiències pròpies, bastant dures, per a les quals, ja ho veieu, sempre hi ha sortida.  

Per exemple?  
Treballant es va morir un company meu: el van atropellar i jo estava just al costat, em va anar de segons. Vaig sentir una veu que m’advertia que m’apartés. La vaig sentir ben clara. I això m’ha tornat a passar. Ja sé que hi ha gent que no s’ho creurà, però jo només puc explicar el que a mi em passa. Pots creure-t’ho o no, però bé. 

Els que no tenim aquest àngel de la guarda, quina conclusió en traiem?  
Per mi sí que tothom té un àngel, i si et pares a escoltar i evites tot el soroll que hi ha en aquest món, el pots sentir. El teu mateix cos sap perfectament què és millor per a tu. Per exemple, si la feina no t’agrada, has de buscar una cosa que et motivi. 

El seu ofici suposa un contacte de proximitat. Es deuen confessar.   
M’expliquen moltíssimes coses. També a mi m’agrada molt aquest tracte tan personal, ens expliquem coses i algunes de les anècdotes són les que recullo al llibre. 

Per exemple?   
Un cop va venir un noi a qui se li havia mort el gos per demanar-me que li tatués la seva imatge. Però, a banda, em va portar una bosseta amb les cendres de l’animal perquè l’afegís a la tinta del tatuatge. 

Puf!   
Li vaig dir que no, és clar, que era una bogeria, que se li podia infectar. Em va insistir tant, tant, tant, i com que era un client habitual vaig acabar dient “jo em giro i fes el que vulguis, però no en vull saber res si t’han de tallar la cama”. Però no va passar res, té un tatuatge molt xulo i fins a dia d’avui. 

Una història d’amor. Què el va portar a vostè a fer tatuatges?   
Jo de petit dibuixava, i un dia que m’estava fent un tatuatge, un altre cop em va parlar la veu aquella. Vaig provar. Al principi va ser molt dur, perquè fa vint anys no hi havia tanta informació sobre com fer-ho. Amb esforç i sacrifici ho vaig anar traient. 

Pintar sobre pell deu ser difícil.    
De les tècniques més complicades, per no dir la que més, perquè cap pell és igual, es mou, no saps com quedarà perquè ha de curar i la tinta s’expandeix...  

Tot i això, es veuen ‘vangoghs’ pel carrer. O gerros xinesos.    
Ha evolucionat d’una manera brutal. Abans agafaves un model. Ara no hi ha límits: ho fas amb photoshop i quasi queda com imprès a la pell. 

No hi ha límit?   
Sí, sobretot la mida. Ara hi ha tatuatges microrealistes, però no queden bé: amb el temps la tinta s’expandeix. 

Hi ha qui va decorat de dalt a baix.  
Jo tampoc et pensis que ho entenc. S’ho prenen com una filosofia de vida, viuen per això, perquè és un patiment: fa molt de mal, tatuar-se. 

Una de les tortures que descrivia el marquès de Sade.    
Sí, sí, i com més et tatues, més mal fa, perquè la pell té memòria i es tensa més ràpid i aguantes menys. Però hi ha gent que busca el dolor. 

Pocs ens hi resistim, encara. A què es deu tal febrada?   
No ho sé. A vegades venen en grup per acompanyar un amic que es tatua, i ja de pas s’hi animen.