Sense cap sorpresa, evidentment; sense cap innocentada (no calia ni comprovar si les palmades a l’esquena deixaven dissimuladament un ninot de paper), Jordi Alcobé i Marc Casal eren escollits cònsols major i menor per una corporació monocolor, monolítica, on els deu membres juraven,  sense cap promesa, sense fórmules fantasioses, sense cap trencament de files respecte de la fórmula més tradicional– els càrrecs que ocuparan durant els pròxims quatre anys. En una sessió tan multitudinària que en prenia nota el cònsol sortint –“Deu ser un rècord d’assistència, molt bé, Jordi, comences bé”, comentava Francesc Camp abans d’entrar en matèria–. “Turisme i cultura, turisme i natura, turisme i identitat”, enumerava el nou mandatari comunal, que exercirà a partir de l’1 de gener, com a línies bàsiques d’un govern que promet que executarà “un projecte que passa per les persones per damunt de tot”. 

Doncs això, en la història de l’Homo Canillensis es recolzava la primera intervenció d’Alcobé, que feia una mirada enrere, des dels 300 canillencs que figuraven al document de Concòrdia al segle XII, fins als 1.700 andorrans i 6.000 residents que poblen avui la parròquia. Vol una parròquia on se segueixi “fent rotlle” al carrer, amb un rol de la societat civil que destacava en un parlament encetat amb “agraïment, respecte, compromís i emoció”. Agraït a l’equip sortint per deixar-li a les mans un Comú “solvent i sanejat” i respecte pel llegat que rep d’un llarg reguitzell de cònsols i consellers que han desfilat per la corporació –“som els vostres hereus polítics”–. Quant als compromisos, els que ja va desgranar la campanya electoral, amb èmfasi per a la “identitat” i, en aquest sentit, una advertència al tracte especial a la Vall d’Incles, on no permetran “bordes disfressades de xalet: n’hem regulat la quantitat i ara tocar regular el com”. 

Què significa ser cònsol?
La intervenció anava en sintonia amb la que prèviament havia protagonitzat Camp. Què significa ser cònsol? Fer “política de trinxera”. És a dir, passar de presentar macroxifres turístiques en un Powerpoint en un cèntric hotel, com a ministre de Turisme, a parlar amb els veïns de Prats en un tractor plantat enmig d’una era. Qui li va puntualitzar al seu moment el canvi de perspectiva era precisament Alcobé. Avui li toca a ell i era Camp qui li ho recordava. Per a ell, “la vida continua, i ara com a veí potser algun dia també se m’escaparà una crítica”, concloïa. Abans havia recordat que en el pas per la política “sovint és la família qui més pateix” –i, parlant de famílies, tots dos van recordar Antoni Martí, amb vídua i fill presents a la sala. 

Camp acomiadava un mandat “atípic i diria que trepidant”, del qual en va destacar, novament, realitzacions com “l’exitós” Pont Tibetà o la renovació per 25 anys del lloguer del Palau de Gel (i la reforma en marxa), la revisió del pla d’urbanisme o la fusió en un únic forfet de més de tres-cents quilòmetres de pistes esquiables. 

En una corporació on no hi haurà cap oposició, el portaveu de la fins ara minoria, Albert Torres, també intervenia. Per agrair i desitjar sort i encerts, com correspon, però també per “reivindicar el paper de les minories als comuns, on no som simplement dos consellers als quals la majoria ha d’informar”. I, parlant d’informació, tornava al cavall de batalla del mandat, a lamentar que l’han rebut “a compta-gotes”, en temes crucials com ara les negociacions sobre el Palau de Gel o el pla urbanístic, “que no haurien de ser projectes de la majoria, sinó de la parròquia”. Dit això, aconsellava, “evitem el risc de gestionar com si fos casa nostra”. 

Molta presència femenina entre els deseners
Per assentiment, és clar, es van escollir tots els càrrecs en el transcurs d’aquest Consell de Comú del dia dels Sants Innocents en què prenia possessió la nova corporació. Sílvia Mandicó serà la consellera major i Miquel Casal Rossell, el menor, mentre que Sebastià Plaza exercirà com a capità i Coia –“Misericòrdia el dia de les eleccions”– Torres, de manadora. Mandicó rebia les simbòlicament claus de casa Bonavida –encara que els arxius ja estiguin a la Casa Comuna– i la broma de Camp sobre les manilles assignades al capità feia riure la concurrència. Es designen també els deseners i el cònsol sortint en destaca la “molta presència femenina”, una actualització introduïda fa pocs anys però amb bona fortuna.