Ens sabíem la música i la major part de la lletra. L’equip de govern municipal feia balanç a meitat de mandat a la Immaculada, amb poca novetat per a qui hagi tingut l’orella atenta. Algun anunci? Atreure a la ciutat una escola industrial i la intenció de comprar l’edifici ‘okupat’ de davant de La Salle.
La música d’acordió –tocava Agustí Busquets, de l’Escola de Música Municipal– rebia els assistents a l’acte convocat pels de Joan Barrera a la Immaculada. Una trentena d’esforçats i pacients ciutadans a qui la música prèvia endolcia la probable aridesa que havia de venir: intervenció de l’alcalde, dels regidors i torn de preguntes del públic. Per la fórmula d’escriure-les en una targeta diligentment distribuïda. Per què no afrontar directament les preguntes cedint el micro?, es pregunta algú. L’hi comprem.
La primera mitja hora el protagonisme recau sobre l’alcalde, que va despatxant –per sort, a un ritme àgil– els temes. Podem seguir-lo recitant de memòria, perquè ens els coneixem: un INEFC que ja estava en marxa però per al qual han hagut de trobar els 12 milions d’inversió; una residència de gent gran –amb el projecte executiu en marxa– i un hospital tan futur (nota mental: que ja veurem qui arriba a veure) que mentrestant és millor posant pedaços al que tenim, començant per aconseguir més especialitats. Entre els déjà-vus llisca algun conat d’anunci. El “pla de barris” del qual l’alcalde va deixant caure pistes aquí i allà, a la manera del macguffin de Hitchcock, és a dir, com a element que fa avançar l’acció. Aquí es limita a dir que suposarà “un gran impuls” per al centre històric. Un altre tímid avançament que apunta el nas, la intenció d’atreure cap a la ciutat una nova escola industrial, a l’estil de la barcelonina, on “oferir l’ensenyament d’oficis” demandats al territori. En el capítol dedicat a la seguretat i el civisme també deixa anar Barrera la intenció de l’Ajuntament de comprar l’edifici okupat del carrer Sant Joan Baptista de La Salle, que tants maldecaps està generant.
Parlant de punts que donen una imatge penosa de desídia, la Ciutadella de Castellciutat, que, assegura, “deixarà de ser un lloc on sembla que ha passat una guerra”: aviat estarà enllestit l’enderroc de totes les construccions malmeses i netejades les runes. També arribarà l’accés al poble des de la carretera, es comprometia.
Barrera acabava la intervenció exhortant els ciutadans, presents i absents, en to messiànic: “Ser de la Seu no és néixer i viure a la Seu, sinó formar part d’aquesta història mil·lenària que ens observa des de les pedres de la catedral”. Arribava després l’acte de contrició: “Hem de ser humils i honestos i reconèixer que no hem anat tan ràpid, no ens hem explicat prou bé o no ho hem fet tot tan bé com la ciutadania esperava de nosaltres”. I el propòsit d’esmena: “Demanem comprensió i confiança però, sobretot, renovem el compromís amb la ciutat, perquè cada error ens ha ensenyat i cada crítica ens ha fet créixer”. A partir d’ara, “aquesta Seu serà imparable”, concloïa. Al·leluia.
Amb mitja hora, Barrera havia solucionat el gruix del balanç i quedava el torn dels regidors. Però si entre la concurrència algú es començava a preocupar pel sopar refredant-se, sortia en la seva ajuda Marta Pujantell que, com a dona de ràdio, gestiona molt bé això dels tempos i d’agilitar les coses: amb un parell de preguntetes a cadascun va liquidar el tema. Incloent-hi la sempre entranyable Paqui Gómez, que engegava parlant de drets ciutadans en una tessitura en què esperàvem sentir-la citar Hannah Arendt quan deia allò que “el primer dret és el dret a ser subjectes de dret”, però finalment i per a tranquil·litat de tots derivava a coses més quotidianes: que la gent gran accedeixi a la teleassistència gratuïta.
Al torn de preguntes, malgrat el tallafoc dels tarjetons, els ànims acaben una mica encesos. La raó? Cap sorpresa: el rebut de les escombraries, que dia sí i dia també genera disgust (per dir-ho suaument) entre els ciutadans. Una veïna interpel·la l'alcalde, enarbolant un diari, demanant més explicacions sobre l'aplicació dels descomptes promesos per reciclar correctament. Una altra es queixa del funcionament i l'estat dels contenidors. Barrera acaba escudant-se en què tot plegat és responsabilitat de la Mancomunitat. Li fa un cop de mà la presentadora de l'acte: si continuaven, s'allargava massa. Sort de la seva gestió del temps.
