Es portava aquest matí Jaume Bartumeu les mans al cap –metafòricament, és clar– a compte de la calma amb què, en la seva opinió, s’han pres els grups de la majoria el problema major de l’endeutament. Recordin la satisfacció amb què el ministre de Finances, Ramon Lladós, explicava la setmana passada les previsions per reduir l’endeutament públic al 25% del PIB... d’aquí al 2046: “Em sembla una previsió desarrelada de la realitat, inadmissible perquè el que fa és posposar el problema sense voler afrontar-lo”. L’amoïna al president de SDP que Govern i oposició estiguin més preocupats “a satisfer les demandes de la gent pensant en les pròximes eleccions que no a assegurar el sanejament dels comptes públics”, i critica amargament un increment de la despesa pública que s’acaba pagant amb més endeutament: “Finançar amb crèdits el creixement és una temeritat i és també hipotecar les generacions futures”.

La miopia del Govern, insisteix Bartumeu, li impedeix veure més enllà de les xifres i comparar erròniament i interessadament el nostre endeutament –el curs passat va pujar al 33% del PIB– amb el d’Espanya (103%) i França (114%) en lloc de fer-ho amb els de Luxemburg (26%), Estònia (24%) i Dinamarca (30%), “perquè no tenim al darrere un Banc Central ni tampoc capacitat de retorn del deute, malgrat el que digui el ministre” i sobretot, sobretot, “perquè no dissimulem: ens estem endeutant gràcies a l’estalvi exterior perquè la banca va dir que no podia o que no volia continuar suportant l’endeutament públic i que el Govern l’hauria d’anar a buscar a fora”. Per tot això cal urgentment un pla d’amortització a deu anys, un pla que requereix la complicitat i  l’acord de totes les forces polítiques, a l’estil del procés constituent, “perquè si no, el que ens hi juguem és la viabilitat de l’Estat del benestar”.

Hipercrític com és habitual, Bartumeu qüestiona també el superàvit de 20 milions que va exhibir Lladós quan s’havia previst un dèficit de 35 milions, perquè “ens han acostumat que executen com a màxim un 60% del pressupost disponible”, així com el triomfalisme d’uns números verds que segons el ministre obeeixen a la bona marxa de l’economia i a l’increment dels ingressos fiscals. Fins al punt que l’any que ve recomprarem deute per valor de 50 milions d’euros. Aquí li va sortir el costat més murri: “Això és un pur joc de mans, i en lloc de deure-ho als bancs ens ho deurem a nosaltres mateixos”.

La base de tots els mals de la nostra economia, que continua basada en el comerç, el turisme i els serveis financers, rau per al president de SDP en el fracàs de la diversificació, i per això mateix no comparteix l’optimisme dels pressupostos, que preveuen un increment del 12% dels ingressos fiscals per al 2026: “En què fonamenta aquesta previsió? Estem convençuts que la basa en la construcció especulativa i en la proliferació de torres a la vall central”. La bombolla de la construcció porta inherent el risc que punxi, abans o després. I el punt on desemboca aquest model el té clar: “Més residents ultrarics, més treballadors precaris per assistir-los i més fractura social”. Tot això, en una Andorra que s’acosta “perillosament” als 100.000 habitants, guarisme incompatible amb unes condicions “d’equilibri social i ambiental”.

La solució? Un model basat, diu, en la inversió productiva, que generi ocupació, activitat i ingressos fiscals, “no l’actual inversió especulativa”.