Carine, ‘la gladiadora’

Fa gala Carine Montaner, la líder –o es diu lideresa?– d’Andorra Endavant, dels seguidors ocults, porucs de manifestar-se públicament, però en els que confia de cara al 2 d’abril. Fa gal·la perquè ja li agrada a ella aquest vestit de lluitadora contra corrent: com “la nostra gladiadora” la presentaven aquesta nit, en el míting central de campanya. Un parell de centenars de seguidors, superant potser aquesta suposada por a l’estigma, seien a les butaques del Centre de Congressos de la capital. Cert, en quedaven moltes de buides. Qui sap si, des de l’escenari, Montaner anava veient en canvi els rostres tímids d’aquells que li han promès el vot. Aviat ho sabrem.
A l’acte, poca sorpresa, com és de rigor en aquestes situacions –i en aquesta campanya més soporífera del que és habitual–. Tocava desgranar en veu alta les propostes ja conegudes i reiterar lemes: el coratge del canvi, etcètera, personificat en una fins ara consellera –i aspirant a repetir-ne– que agraïa al públic “el vostre suport, que m’ha permès aguantar en la tempesta, sola, lluitant pel poble andorrà”, exhibint múscul de dona aguerrida i compromesa: “Una promesa és un deute deia Confuci”.
Per a Carine, indubtable pal de paller d’aquesta formació bastida a la seva mida, eren els encesos aplaudiments i sonors xiulets d’aprovació durant la projecció del vídeo que extractava algunes de les seves intervencions al Consell: “M’agradaria donar-vos 1.200 euros i veure com viviu”. Et al.
Als companys de formació, i en un cronometratge perfectament ajustat a l’hora de míting marcada, va correspondre desgranar les propostes de programa. A Verònica Fernández (4 de la llista nacional), les del tema estrella: habitatge. Una mancança “que també genera problemes per acollir professionals”, recordava, per insistir en la necessitat de desbloquejar els 6.000 pisos buits i, sobretot, en la de controlar l’especulació. Préstecs a tipus zero per pagar entrada d’un pis de compra (andorrans o residents de deu anys mínim) i que el lloguer no suposi més del 40% dels ingressos. Mesures, vaja, “o la gent marxarà d’Andorra”. A Marc Monteagudo li tocava la feixuga part de funció pública i Noemí Amador es posava filosòfica per parlar d’educació: “Hem de fomentar la pedagogia dels errors productius”. A Isabel Orobitg li tocava defensar les propostes en l’àmbit de la justícia: independent i despolititzada; amb idees com un centre nacional de mediació “perquè els ciutadans puguin resoldre les seves controvèrsies de manera gratuïta”, concepte important, insistia. I acabava aconseguint també uns xiulets convençuts: “No tenim temps de perdre el temps. Vosaltres esteu amb nosaltres?!” Com Antonio Martín, que resumia la proposta en esports a “deixar de fer allò que s’ha fet fins ara” (en la foscor, segons ell). I per acabar, salutacions i una mica de focs d’artifici, per animar la cosa.