Queden encara gairebé dos anys per a  la celebració de les eleccions generals, però la pregunta que ja ronda per tot arreu és qui serà el substitut de Xavier Espot, qui el rellevarà com a líder de Demòcrates i com a candidat ferm a cap de Govern. Perquè de tots és sabut que l’actual líder de l’Executiu no pot optar a la reelecció i és hora d’anar posicionant els possibles candidats, o d’anar llançant globus sonda a veure quin agafa més volada. I això és justament el que plantegem en aquesta anàlisi de cafè.

Tothom té algun candidat preferit, o si més no el considera més ben posicionat per ser-ne el successor. Alguns tenen més suports que d’altres, generen més o menys consens. Si ens preguntem qui està més ben situat per ser l’hereu d’Espot, molts convindran a assenyalar l’actual ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, Guillem Casal, perquè amb les seves funcions de portaveu del Govern ha guanyat molt protagonisme en la plana política i informativa. Ara bé, no és sant de la devoció de tothom, i molts pensen que encara no està prou preparat per afrontar les responsabilitats de cap de Govern. Encara que parli bé, i de tot, i conegui a fons el paper, tenint l’experiència com a cap del Gabinet del cap de Govern la legislatura passada, algun cop, com a portaveu de l’Executiu, s’ha passat de frenada amb les seves declaracions.

Un dels altres noms que de seguida es posa damunt la taula quan surt el tema de la successió d’Espot és el de la ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Conxita Marsol. És veritat que el títol mateix sona a hereu, o a hereva en aquest cas. Té una llarga trajectòria i “moltes taules” com es diu popularment. Ja havia estat ministra portaveu, ara també és la suplent oficial, i coneix bé el pa que es dona en política a tots els nivells: ha estat consellera general i cònsol major, a més de ministra. Però ella s’autodescarta. Diu que ja ho ha donat tot a primera línia política, encara que també reconeix que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré.

Un dels últims noms que s’ha posat damunt la taula i que hi ha arribat amb força i comptant amb un molt bon padrí és Marc Rossell. El flamant ministre també apareix en algunes travesses, especialment després que Espot en el seu nomenament com a ministre recordés que ha anat escalant i passant per tots els escalons de l’edifici administratiu, hi va entrar com a funcionari, va arribar a ser director, per després ser nomenat secretari d’Estat i ara ministre. I com bé assenyalava el cap de Govern, només li queda un graó per pujar. A més, no hem d’oblidar que és d’Escaldes, parròquia que ha donat els últims caps de Govern.

Dins l’Executiu hi ha d’altres persones que, a priori, estarien ben col·locades per substituir l’actual president de Demòcrates i cap de Govern. Jordi Torres va fent feina des del seu ministeri, gaudeix de bona reputació i no hem d’oblidar que les darreres  eleccions generals va aconseguir un molt bon resultat a la parroquial d’Encamp al costat de Maria Martisella, que és un altre dels noms que hi podria haver sobre la taula. És favorita de molts, i segur que seria una molt bona candidata, amb totes les opcions, o gairebé, per esdevenir la primera cap de Govern del país. Té les capacitats més que suficients per fer-ho, ho demostra amb la feina que fa des del Consell General, com a la presidenta suplent del grup demòcrata i estirant del carro com la que més. Llàstima que sembla que ella no vol seguir a primera línia de la política, potser en part per l’esgotament derivat justament d’estirar d’aquest carro per fer que la feina legislativa tiri endavant.

Sense deixar Encamp, al Consell General també hi trobem un altre dels homes forts de Demòcrates. L’actual síndic general, Carles Ensenyat, també té alguns adeptes que aposten per ell com a hereu d’Espot. Ara bé, ell ha dit a diferents audiències que ell és home de legislatiu i que el seu objectiu, el que a ell l’atreia més de tot plegat, era justament presidir el Consell General. 

Hi ha molts d’altres noms que apareixen en diferents travesses: no es pot descartar que es rescati Vicenç Mateu, actual secretari general de la formació taronja i ambaixador de tanta confiança com per, després de representar el país a Espanya, ara ho faci davant la Unió Europea i Bèlgica; tampoc la subsíndica general, Sandra Codina; o l’excònsol major d’Andorra la Vella, David Astrié; ni tampoc que l’actual cònsol major d’Encamp, Laura Mas, pugui fer el salt a la política nacional; ni que Anna Garcia també pugui tenir-hi alguna cosa després de ser catapultada a l’escena pública com a presidenta del Comitè organitzador dels Jocs dels Petits Estats, i havent tingut la valentia de liderar la candidatura demòcrata a les darreres eleccions comunals a Escaldes-Engordany.

Ara bé, com a anàlisi de cafè que és, el més probable és que no encertem cap dels noms que s’han exposat. Com amb el conclave per escollir papa, que diuen que qui entra papa en surt cardenal.