Dijous passat publicàvem una notícia amb el següent titular: "Compromís assenyala ‘endolls’ de gent de la CUP al Consell Comarcal". Aquí va la crònica de com es va gestar i, de pas, per què no hi ha res a rectificar.
És dimecres, 1 d’abril, plena Setmana Santa. Primera hora de la tarda. La periodista rep la trucada d’un càrrec electe de Compromís, el conseller comarcal Jordi Nadal. Els dies anteriors el mitjà havia publicat dues notícies amb els següents titulars: “Antifrau veu "elements probatoris" de corrupció al concurs municipal” i “Educació es va retirar del concurs on Antifrau ha detectat corrupció”. L’interlocutor inicia la conversa explicant que acaba de sortir del despatx de l’alcalde, Joan Barrera, que treu foc pels queixals. La trucada sembla tenir dos objectius. El primer, intentar esbrinar qui havia estat la font de la notícia sobre el concurs investigat, qui ho va denunciar a l'Oficina Antifrau de Catalunya. Evidentment, queda sense resposta. Com tothom té clar, el periodista no revela les seves fonts, entre altres raons, per preservar-les d’una hipotètica represàlia.
El segon motiu aparent de la trucada, i aquí entrem en matèria, una oferta: demanar al Consell Comarcal una relació de les deu contractacions més recents i detectar quantes es corresponen amb membres de la CUP. A la periodista se li pot escapar l’estratègia amagada, però òbviament és material informatiu d’interès. La resposta és afirmativa.
A partir d’aquest dia, entre el càrrec electe de Compromís i la periodista se succeeixen diverses trucades sobre com discorre l’afer: ha demanat la informació al CCAU –un fet perfectament traçable si algú n’està interessat– i l’està examinant –“deixa’m uns dies, que me la miri bé”–. Finalment, dimarts passat, 28 d’abril, informant i periodista se citen en un banc del passeig Joan Brudieu, pràcticament davant l’edifici comarcal. El polític aborda qüestions diverses mentre degusten uns gelats (festuc i iogurt, torró). La conversa acaba amb el pacte sobre què es pot explicar “oficialment” –clar i meridià, no hi ha cap off the record– i dos dies després es publica la notícia: “Compromís assenyala ‘endolls’ de gent de la CUP al Consell Comarcal”. Com queda recollit al text –i era previsible des de bon començament– per molta relació que es demani, li resulta difícil de constatar la relació entre fitxatge i filiació política. No obstant això, i per a qualsevol que segueixi mínimament la crònica parlamentària (madrilenya, catalana, d’arreu fora d’aquest racó de món), es fa evident que similars sospites expressades per una formació política contra l’oposició ja són material informatiu. Encara que no comptin amb proves concloents, que ja seria més aviat material per a la justícia, no per als mitjans de comunicació. Però per als ciutadans sempre és positiu que corri l’aire.
Dubta la periodista –però això ja no és la seva responsabilitat– si n’havien mesurat les conseqüències. O si confiaven que la redactora tingués tan poc ofici que assumís les afirmacions com si fossin de collita pròpia. Sigui com sigui, i és fàcil d’imaginar la reacció de la formació atacada, la resposta més òbvia per a Compromís és el fàcil recurs de matar el missatger, i fa públic un comunicat de premsa on s’acusa la periodista de mentir i demana al mitjà la “rectificació d’aquesta informació que no s’ajusta a la veritat per evitar la difusió d’informacions que no s’ajusten a la veritat”. El lector decidirà.
El recurs habitual
En tot cas, però, el recurs a al·legar que allò que es publica és mentida sembla ser la tònica quan manquen altres arguments. Explicarà la periodista al lector que va ser la mateixa reacció de l’alcalde Barrera a la notícia sobre el departament d’Educació i el concurs on Antifrau ha constatat irregularitats (“tracte de favor”, literalment). “És mentida de dalt a baix i de dreta a esquerra”, li va etzibar en conversa telefònica. Sortosament, en aquell cas hi havia constància escrita de la resposta de la conselleria: “Si necessites citar alguna cosa, pots dir que la persona membre del tribunal designada pel departament es va inhibir”, apuntava textualment. Que és el que reflectia exactament la notícia.
El segon recurs polític –emprat tant per l’alcalde Barrera com per la presidenta del Consell Comarcal, Josefina Lladós, i tants altres càrrecs electes de la comarca– és negar-se a donar cap resposta a mitjans que no siguin afins o a preguntes que no siguin convenientment suaus i amables i que qüestionin les seves actuacions, més enllà de l’autopropaganda. Recorren, doncs, a la manca de transparència i la rebaixa indubtable de la qualitat democràtica. Més encara quan Barrera i Lladós signaven conjuntament una carta al director d’aquest mitjà on reclamaven precisament perquè consideraven que en algun cas no se’ls havia demanat la seva versió per elaborar alguna notícia. Bé podríem des del mitjà fer una enumeració de totes les preguntes que han rebut el silenci com a resposta.
Tornant al comunicat signat pel grup comarcal de Compromís, matisen que la informació publicada sobre els hipotètics "endolls" a la CUP “no reflecteixen en cap cas la posició ni les declaracions del nostre grup”, extrem aliè en tot cas a la periodista, que ignora si l’interlocutor s’adreça a ella per iniciativa pròpia o d’acord amb les seves files i òrgans del partit. Una altra cosa, com hem estat explicant fins aquí, és que hàgim en aquest mitjà de “desmentir rotundament haver fet aquestes declaracions” com es demana, en la relació de fets ja exposats i, insistim, de fàcil traçabilitat.
S’adreça també al mitjà la formació perjudicada en les declaracions d’aquest membre de la plataforma socialista. “La notícia conté afirmacions i insinuacions greus que perjudiquen la imatge de la CUP i de persones vinculades a la nostra organització, sense aportar cap prova que acrediti cap “endoll”, cap intercanvi de favors ni cap intervenció de la CUP en processos selectius o contractacions del Consell Comarcal”, apunten, i exigeixen una sèrie de rectificacions al mitjà, en la línia del comunicat de Compromís, amb qui semblen haver-se posat d'acord.
El mitjà no afirmava en cap moment que les sospites dels socialistes fossin o deixessin de ser certes, es limitava a reflectir que existien i que havien estat expressades. Sí que recollim com a conclusió que “la CUP defensa la transparència en totes les administracions públiques i no té cap inconvenient que s’investigui qualsevol procés administratiu. Però no podem acceptar que es construeixi una acusació pública contra una organització i contra persones concretes a partir d’insinuacions no provades”.
Per concloure, atès que tan amablement ens fan arribar consideracions sobre el codi deontològic de la professió periodística, també comminem la classe política a fer una autoreflexió sobre el dret ciutadà a la informació, a la transparència i l’obligació moral dels càrrecs públics de respondre a les preguntes de la premsa. Quan són aquestes amables i, sobretot, quan no ho són.
