Desacords sobre un acord

Els protagonistes van al cara a cara enravenats, amb les celles arrufades i el front arrugat, però sense el cor desbocat ni l’estómac girat: ja han passat exàmens orals i allà sí que devien arribar descompostos per dalt i per baix, amb l’intestí fet un daltabaix. Ahir eren Cosme abans de ser el Pedete Lúcido, el personatge d’Echanove a Turno de oficio.

 

Cosme vivia oprimit per unes oposicions a Notaries, una nòvia cansada d’esperar-lo, una mare castradora amb el berenar a la mà i el record d’un pare notari que cantava els temes de l’oposició millor que ell.

 

I això que un debat polític és un dia de festa grossa per als analistes, que després poden treure tot el que saben i més, incloent-hi aquell cara a cara entre Nixon i Kennedy que els posaven en VHS quan anaven a la facultat de Periodisme. “No preveiem això com un combat de boxa entre el sí i el no”, va començar dient Cerni Escalé, mentre que Bartumeu anunciava que l’acord “és un paraigua protector que ens pot ajudar en moments de sacsejada internacional. Vinc aquí per defensar una posició de país”.

 

El líder de Concòrdia va demanar que es fes el referèndum “al més ràpidament possible i abans que el text passi pel Parlament Europeu”, i va argumentar que “l’acord portarà problemes d’habitatge i demogràfics”, tot i que va reconèixer que no es pot girar l’esquena a Europa. Li va faltar temps a Bartumeu per clavar agulles com un escaquista movent el seu alfil a f2, recordant que fa dos anys Concòrdia havia proposat una altra fórmula d’acostament a Europa i que aquesta encara no s’havia materialitzat. L’excap de Govern va opinar que “el resultat de la negociació és bo per a Andorra” i va recordar les paraules de Macron: “Teniu una porta oberta; si la deixem tancar, no es tornarà a obrir”. I va reblar Bartumeu, que estava defensant la política de país: “Jo sé el que pot passar”. Vaja, que en el fons el tema seria la pèrdua de credibilitat.

 

Per Escalé, “Andorra no fa perdre la son a cap gran país europeu. Un xec en blanc per tenir bones relacions amb Europa seria una irresponsabilitat”, abans que Bartumeu es traslladés al 2010, quan el seu govern va iniciar les negociacions per a l’acord, amb una referència a Josep Pintat Solans i al seu acord duaner, que pot perillar si no entra en vigor l’acord. Un toc de nostàlgia abans de la publicitat. No cal menysprear la nostàlgia. No saber enyorar el que s’ha perdut també és enyorar la vida. Ja cantava Mercedes Sosa allò que “uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida”.

 

Bartumeu va demanar que “la gent pugui anar a votar amb una altra informació que la de les xarxes”, les que van decidir, per exemple, el resultat del Brexit. En això va coincidir Escalé sobre el fet que calia donar tota la informació, tot i que, segons ell, l’acord implicarà l’aplicació de moltes normatives en poc espai de temps, i es va mostrar partidari de trobar un encaix amb Europa que no sigui per submissió.

 

Mentrestant, Bartumeu va tornar al passat per explicar que ell i l’excap de Govern Òscar Ribas van negociar perquè Andorra formés part de l’Espai Econòmic Europeu “i no ens van voler”. El debat entrava en una fase densa, no apta per a no iniciats, i més d’un teleespectador devia pensar com l’emperador Marc Aureli, qui va anunciar que, a partir d’aquell moment i per sempre, deixava de tenir qualsevol tipus d’opinió sobre el cas, ni amb el mutatis mutandis, que més o menys vol dir fent els ajustaments necessaris o canviant el que s’hagi de canviar.Sortien San Marino, Malta, el Consell, l’habitatge i l’especulació immobiliària, les illes Balears... amb el risc que allò es convertís en l’Apassionata de Beethoven, que segons la llegenda va compondre quan ja veia que el procés de sordesa era com l’acord d’associació: una cosa dramàtica.

 

És preferible mil vegades una etapa plana d’una gran ronda ciclista amb el Perico i el Purito explicant batalletes i el gran grup avançant en formació macedònica a setanta quilòmetres de l’arribada. A més, en una volta sense Pogačar, al contrari que en un debat sobre l’acord d’associació, sempre hi té cabuda la sorpresa.