Hi ha decisions polítiques que es viuen lluny del carrer. I n’hi ha d’altres que tenen nom i cognoms, que tenen rostre, que tenen comerços, places i barris concrets. L’aprovació al Congrés de la llei contra la multireincidència impulsada per Junts és d’aquestes darreres. Té a veure amb la Seu d’Urgell. Té a veure amb la seva gent.
Durant massa temps hem vist com determinades persones acumulaven detencions i antecedents i, al cap de poques hores, tornaven a actuar. No parlem de grans titulars, sinó de petits furts reiterats, de robatoris en establiments del centre, de mòbils sostrets, de situacions que generen una sensació d’impunitat que acaba erosionant la convivència.
Mentrestant, els Mossos d’Esquadra han continuat fent la seva feina amb professionalitat exemplar. L’operatiu del juny passat contra la multireincidència a la Seu, amb 99 persones identificades i diverses denúncies, demostra que els cossos de seguretat hi són i actuen. El problema no era la policia. El problema era que el sistema no els donava les eines jurídiques necessàries perquè aquella feina tingués conseqüències reals. El problema eren les portes giratòries dels multireincidents. Aquesta és la ferida que avui comencem a tancar.
Des de Junts per la Seu fa temps que ho reclamàvem. A l’octubre de l’any 2024 ho vam portar al ple municipal amb una moció que va obtenir el suport de Junts, PSC i ERC. No era una demanda partidista, era una demanda del territori.  I, tanmateix, el govern socialista de Madrid ha tingut la reforma bloquejada durant dos anys. Dos anys en què els municipis hem continuat patint les conseqüències d’un buit legal evident. Dos anys en què ni tan sols s’escoltava els seus propis alcaldes a Catalunya. Només quan Junts s’ha plantat i ha condicionat la tramitació, la llei s’ha desencallat. Només quan s’ha obligat el govern a escoltar la gent, s’ha fet el pas.
Arriba tard. Però arriba. La nova llei posa fi a la impunitat dels furts multireincidents, encara que siguin de petit import. Això, per al petit comerç de la Seu, no és una qüestió tècnica: és una qüestió de supervivència i de dignitat. Qui converteixi el delicte en una forma de vida ja no podrà escudar-se en multes simbòliques que mai no es paguen.
També crea un tipus agreujat pel robatori de dispositius mòbils. I avui un mòbil no és només un objecte: és la nostra vida digital, la nostra identitat, la nostra feina, els nostres records. Robar-lo no és un “petit furt”, és una agressió a la intimitat. La llei permetrà, a més, que els jutges puguin allunyar els multireincidents de les zones on actuen habitualment. Pensem què significa això per al centre històric, per als carrers comercials, per als espais on volem que les famílies passegin amb tranquil·litat. I dona als ajuntaments la possibilitat de personar-se en causes que generin alarma social. Perquè els municipis som la primera línia davant del problema, i també hem de poder ser la primera línia en la defensa de la convivència.
Aquesta llei no ho resoldrà tot. La seguretat també exigeix polítiques socials, prevenció, oportunitats. Però sense eines jurídiques adequades, tot això queda coix. Avui els cossos de seguretat i la justícia tindran, per fi, instruments reals per fer la seva feina amb eficàcia. I això és un acte de respecte cap a ells i cap als veïns que els reclamen.
La Seu d’Urgell és una ciutat que estima els seus carrers, el seu comerç, la seva vida de barri. No podem normalitzar que uns pocs trenquin aquesta convivència mentre la majoria compleix les normes.
Hem perdut dos anys per culpa d’un govern socialista que dona l’esquena a la ciutadania. Però avui podem dir que la insistència ha guanyat. Que quan Junts defensa la Seu d’Urgell i Castellciutat, a Barcelona i a Madrid, no ho fa per fer soroll, sinó per aconseguir resultats.
Perquè la seguretat no és un discurs. És la tranquil·litat de la botiguera que torna a confiar. És la calma del veí que passeja sense por. És la certesa que a casa nostra no ens resignem.
I avui, per fi, fem un pas endavant cap a la Seu segura i digna que ens mereixem.