Cada dia en obrir la persiana al Carrer dels Canonges la sensació es repeteix. No és només ràbia. No és només indignació. És tristesa. La tristesa de veure com un carrer amb tanta història i tanta vida potencial es va apagant davant nostre, gairebé sense fer soroll.
Com a comerciant, el carrer no és només un lloc de pas: és part del meu dia a dia, de la meva feina i també de la meva manera d’estimar la ciutat. I fa pena comprovar com l’entorn es va degradant a poc a poc. Paviments malmesos, manca de manteniment, brutícia que s’acumula, una il·luminació pobra… petits detalls que, sumats, acaben pesant molt. Tant per als qui hi vivim i hi treballem com per a la gent que ens visita.
El Carrer dels Canonges i el Carrer Major formen part del centre històric de la Seu d’Urgell, el cor de la ciutat. Hauria de ser un espai cuidat, acollidor, viu. Un lloc on venir a passejar, a comprar, a fer un cafè, a badar. Però la sensació que tenim molts veïns i comerciants és que, malgrat les promeses, el centre està en segon pla de les prioritats municipals.
I això encara dol més, perquè el potencial hi és. Molt. El centre històric podria ser un motor de vida social i econòmica, un orgull compartit. Però avui, massa sovint, el sentiment que aflora és el de la llàstima: per tot allò que podria ser i no està sent.
En aquest context, l’arribada de la subvenció del Pla de Barris és una oportunitat que cal aprofitar. Ha d’ajudar a millorar carrers, espais i serveis. Però perquè funcioni, cal fer-ho escoltant. Les actuacions no poden decidir-se de manera unilateral des d’un ajuntament que, fins ara, ha mantingut el centre abandonat. Cal coordinar-se amb els veïns i els comerciants, que som els qui coneixem el carrer pam a pam i els qui hi posem la cara cada dia.
A més, hi ha un element que no podem ignorar. Per tenir èxit en la candidatura de la Catedral de Santa Maria d’Urgell com a patrimoni mundial de la Unesco, els seus entorns han d’estar a l’altura del que representa aquest monument únic. I això vol dir, de manera evident, cuidar el centre històric, cuidar el Carrer dels Canonges i el Carrer Major. No podem aspirar a un reconeixement internacional mentre els carrers que acompanyen la Catedral transmeten deixadesa.
Cuidar aquests carrers no és només una qüestió d’imatge. És una aposta per la ciutat, pel comerç de proximitat, per la convivència i per la dignitat de l’espai públic. Els carrers també expliquen qui som i com ens cuidem.
Encara hi som a temps. Però cal voluntat política, sensibilitat i respecte per aquells que mantenim viu el centre històric malgrat les dificultats. Escric aquestes línies no des de la indignació, sinó des de l’estima. Perquè fa pena veure com carrers amb tanta història s’apaguen quan podrien tornar a ser un dels grans orgull de la Seu d’Urgell.