La dificultat de les formacions per consolidar-se contrasta amb el ‘camaleonisme’ i l’instint de supervivència dels polítics.

Quan d’aquí a uns anys algú vulgui fer l’històric de les eleccions a partir del 1997 es trobarà amb dos problemes: la desaparició de partits i els salts de candidats d’una formació a l’altra. Les quatre candidatures nacionals del 1997 van desaparèixer ràpidament del panorama: a les eleccions del 2001 ja no es van presentar, almenys amb el mateix nom.

Eren l’Agrupament Nacional Democràtic (AND), Iniciativa Democràtica Nacional (IDN), Nova Democràcia (ND) i Unió Liberal (UL). L’any 2001 alguns dels candidats van repetir – els ex-AND Ladislau Baró i Enric Tarrado es van presentar amb el Partit Demòcrata (PD), mentre que d’IDN van passar al Partit Socialdemòcrata (PS) Vicenç Alay i Susanna Vela. Unió Liberal, per la seva banda, es va convertir en el Partit Liberal.

En aquella convocatòria electoral hi va haver tres candidatures: PD, PS i PL. La del PD va ser flor d’un dia. O d’una elecció, perquè als comicis del 2005 ja havia deixat d’existir. Continuaven el PS i els liberals, i entraven els Verds, Renovació Democràtica (RD) i el Centre Democràtic Andorrà + Segle XXI (CDA). Malgrat l’aparició de noves formacions, hi havia candidats que continuaven. Com és el cas de Tarrado, que anteriorment ho havia estat de l’AND i del PD, i de Julià Call i Josep Miquel Vila, que el 2001 s’havien presentat amb el PD.

Vila i Call són actualment els cònsols de Sant Julià  amb Laurèdia en Comú. RD i CDA ja no es van presentar el 2009, ni tampoc el Partit Liberal, que havia estat al poder des del 1994. Per cobrir el buit va néixer Coalició Reformista (CR) amb noms com els de Ladislau Baró i de nou, Tarrado, que tot i que com a suplent era la quarta ocasió que concorria en una llista: les quatre, amb candidatures diferents (AND, PD, CDA i CR). Tot un rècord.

En les eleccions del 2009 repetien els Verds i el Partit Socialdemòcrata, de nou amb Isabel Lozano –els primers– i Jaume Bartumeu –els segons– al capdavant. I com en tots els comicis, hi va haver novetats: Andorra pel Canvi (APC) i Unió Nacional de Progrés (UNP).

En aquestes eleccions, el PS es va convertir en el partit amb més escons, però es va quedar a un de la majoria absoluta. Bartumeu va ser cap de Govern, acabant amb catorze anys d’executius liberals. El fet que el total d’escons dels partits de l’oposició fos exactament el mateix que el del PS (14) va fer molt difícil la tramitació d’iniciatives legislatives. La dificultat per aprovar els pressupostos va portar Bartumeu a convocar eleccions anticipades a mitja legislatura. Era el 2011.

Malgrat que només havien passat dos anys des dels anteriors comicis, ja no hi van concórrer ni  UNP ni Coalició Reformista. Continuaven els Verds, Andorra pel Canvi i el PS, i naixia Demòcrates per Andorra (DA), coalició integrada per exmembres del Partit Liberal, aleshores en stand by, i de Coalició Reformista, i que va rebre el suport d’Unió Laurediana. La clara victòria a les eleccions va fer que la coalició es convertís en un partit polític en el congrés constituent que va tenir lloc el 30 de setembre del 2011.

Prodigis de longevitat
A la llista de DA hi figurava Ladislau Baró, que s’havia presentat anteriorment amb AND, PD i CR. I com no podia ser d’una altra manera, a les eleccions del 2015 també hi ha novetats, amb la reaparició del Partit Liberal, ara reconvertit en Liberals d’Andorra, la desaparició dels Verds i l’escissió socialdemòcrata, que culmina amb la creació de Socialdemocràcia i Progrés (SDP). Es van presentar quatre candidatures –Demòcrates per Andorra, Liberals d’Andorra, Socialdemocràcia i Progrés i Partit Socialdemòcrata– i molts dels noms habituals, com l’incombustible Ladislau Baró i Esteve López, políticament no menys longeu. DA va repetir victòria, amb Toni Martí al capdavant en el segon i últim mandat que ara expira. I així, fins al 2019: 26 anys després de la promulgació de la Constitució, encara costa que els partits es consolidin.

En les eleccions d’enguany hi ha set candidatures nacionals: Demòcrates, Liberals, PS, Andorra Sobirana, Progressistes-SDP, Unió pel Progrés i Terceravia. Aquesta formació és fruit de l’escissió dels liberals. Entre els candidats i a la llista parroquial de Demòcrates a Andorra la Vella hi ha –segur que ho hauran endevinat– Enric Tarrado, en les seves cinquenes eleccions, sempre amb una formació diferent.

Entre els molts casos de longevitat i de supervivència política, és digne d’esment el de Joan Masjoan a Encamp: conseller comunal el 1991, va participar a les generals del 1997 com a suplent de Josep Dallerès i de Miquel Alís a la candidatura parroquial encampadana d’AND. A les del 2001 es va presentar amb Gerard Pifarré a la llista territorial del Partit Demòcrata. A les comunals del 2007 era tercer a la llista d’Unió per al Progrés, que tenia com a número 1 Pere Torres. El 2015 va repetir a les generals com a suplent de la llista encampadana de Liberals i Independents. I aquest any és un dels promotors de la candidatura de Terceravia a la parròquia. Un prodigi.