Els testos s’assemblen a les olles. Els fills imiten els pares però Jordi Mas va entrar en política agafant el relleu del seu pare, Josep Maria, perquè va dir que “en una casa un boig es pot mantenir; dos, no.” El Grup d’Exsíndics i Exconsellers Generals (Gesco) ha tributat avui un homenatge a Josep Maria Mas Pons, el Pere de l’Oros d’Encamp, que ha entrat al vestíbul del Consell General acompanyat pel síndic i també encampadà, Carles Ensenyat, per la subsíndica, Sandra Codina, i pel president del Gesco que, precisament, és el seu fill i que s’estrenava en un acte d’homenatge. 

Dels seus 98 anys (nascut el 20 de maig del 1927) en va dedicar trenta a la política, al Comú d’Encamp (1960-1975 i 1988-1991), com a conseller general i com a subsíndic (1976-1986) quan en paraules del seu fill Jordi “era un sacrifici anar a fer política” i li va tocar viure una etapa apassionant on va deixar una “gran petjada”, segons Ensenyat de la qual serà recordat per “haver estat un polític actiu i compromès” (Jordi Mas) i “d’idees ponderades” (Simó Duró) però també amb les coses clares tant per definir en una frase la seva trajectòria: “No vaig fer més perquè no vaig poder.” No va voler continuar sent subsíndic pel menysteniment que li va fer el copríncep François Mitterrand a París (1983), matisat per l’homenatjat amb un “no van ser gaire amics”.

Els amics, els de debò, estaven allà. Autoritats a banda, que n’hi havia, també hi han assistit Albert i Clara Pintat, Simó Duró i Josep Duró i, és clar, per part del Gesco, Miquel Armengol, Rosa Mari Mandicó, Lluís Babi i Maitena Manciet. Per cert, la padrina materna de Josep Maria Mas era Joaquima Coma de cal Ramonguem d’Ordino, com els Duró.

Ha estat en Simó qui en un discurs– com sempre ple d’anècdotes– ha esmentat el fet que més va marcar la vida de Mas: els aiguats del 1937. “Allò va forjar homes emprenedors per ressuscitar del no res”, ha indicat. El 27 d’octubre d’aquell any, l’aigua va deixar la família Mas sense habitatge a la Mosquera i van haver d’anar cinc anys a viure a les Bons, a casa d’una tieta. Van poder tornar-hi el 1942, un cop reconstruïda la casa. Les inundacions es van emportar dotze habitatges i quatre famílies es van quedar al carrer: la de Cal Forner, Cal Sabater, Ca la Tona i Cal Pere de l’Oros. Josep Maria Mas Pons tenia 10 anys.w

La seva joventut va coincidir amb un creixement del país en tots els àmbits que després, ja en política, miraria de resoldre presidint la Junta de Serveis Públics. En aquella època es va encarregar la construcció de nous vials per resoldre “el col·lapse de la situació”, segons es recull a les actes del Consell General. 

Va ser una època, ara fa cinquanta anys, en la qual Andorra afrontava els mateixos reptes que en l’actualitat. En aquest aspecte, el síndic Carles Ensenyat ha manifestat que “espero que, com ja van fer els nostres predecessors en el càrrec sapiguem trobar el punt d’equilibri entre el creixement urbanístic, la protecció dels nostres paisatges i entorn natural, i el benestar social.”

L’homenatjat va viure el creixement del Pas de la Casa i ja va preveure la construcció d’un túnel per accedir a la població encampadana, va ser testimoni directe de la visita del copríncep Charles de Gaulle (1967), la creació de Saetde, del sistema educatiu andorrà i de la parròquia d’Escaldes-Engordany;  el tancament de les ràdios –un tema que el va neguitejar molt– o la Reforma de les Institucions del 1981.

La Reforma
A partir de l’any 1975, després del decret dels veguers sobre la residència dels estrangers a Andorra i la carta del síndic Julià Reig als coprínceps, es posaria en marxa una reforma institucional que Josep Maria Mas sempre ha definit com una “reformeta” perquè desitjava uns canvis més profunds. 

No es definia, per exemple, que Andorra fos un Estat de Dret, i no es preveia tampoc la separació de poders. Les seves idees combinaven el tradicionalisme amb una adaptació als nous temps, amb representació a les institucions internacionals.

Avui, Josep Maria Mas ha llegit el discurs amb lupa, just després de la projecció d’un vídeo que recollia amb fotografies la seva trajectòria política. Testimonis d’un passat que no s’ha d’oblidar o que potser volem oblidar massa fàcilment. El que és innegable és l’aportació del Pere d’Oros a aquest país.