–Els he vist tots, els coprínceps. Tots des de Giscard. De Gaulle només me'l vaig perdre perquè ell va venir el 1967 i jo vaig arribar al 1971.

El Lluís, loquaç lauredià d'origen francès, s'ha plantat a primera fila de les tanques disposades davant del Comú de la capital tres quarts abans de l'hora H, astutament armat amb el seu barret d'ala per protegir-se de la solarra, i d'allà no s'ha mogut.

–I quin li va causar millor impressió?

–Chirac, i això que era de dretes. Em va donar la mà i vaig tenir l'oportunitat de felicitar-lo. Un home encantador. I després, Mitterrand, socialista, com jo. Però socialista de veritat, no com els d'aquí, que són mig de dretes.

I per demostrar com d'esquerres és ell, es posa a cantar uns compassos de La Internacional: "C'est la lutte finale/ Groupons-nous et demain..." Aconsegueixo frenar-li el gest d'alçar el puny esquerre. No és qüestió de cridar més del compte l'atenció de la multitud d'agents de la secreta que s'han concentrat a la plaça Benlloch.

A l'hora de la veritat, l'espectacle és un vist i no vist. Primer arriben el bisbe Serrano i el síndic, que exerceix d'amfitrió, i la munió de criatures que han convertit Sant Esteve en un pati de col·legi agiten per fi les banderes. El bisbe s'hi entreté i es deixa fer selfies. De fet, parla més amb els nens del que l'hem sentit els adults en quasi dos anys de pontificat. Al cap d'uns minuts, la comitiva de Macron, 23 vehicles, inclosa una ambulància i sense comptar les motos que obren i tanquen el pas. Ara és Espot qui fa d'amfitrió, i es repeteix el ritual. El meu amic Lluís i jo, a l'altra banda de la plaça, ens ho mirem de lluny i amb certa pietat: la jornada de Macron i companyia acaba tot just de començar –de fet, ha començat a les 9 al Lyceé, i fins ara tot ha sigut plàcid. Un camí de roses. El que els espera.

Però això ells encara no ho saben, perquè primer han de desfilar per Casa de la Vall amb el sometent, el besamans, l'acte al saló de plens i tota la pesca. I el que els espera és el purgatori en què els activistes d'Habitatge Digne han convertit la Plaça del Poble. Segons el cronograma oficial, l'arribada a la Plaça del Poble estava prevista a les 12.45 hores. Al final no apareixen fins a les 13.25, i aquests quasi tres quartets d'hora d'espera els manifestants els convertiran en or. No deuen ser més de dues dotzenes, com a molt. Però es distribueixen estratègicament per la plaça segons l'abecé de guerrilla urbana maoista que feien servir els nostres avis: una avantguarda a primera fila, armada de dues pancartes improvisades amb cartró –"Aquesta pancarta té més metres quadrats que el pis que em puc pagar", que pot tenir alguna gràcia, i "On nous vole nôtre independance; on appelle ça developpement", francament críptica– i un parell d'agitadors camuflats darrere la massa per donar extensió i profunditat a la protesta. Que sembli que són més de quatre gats. El que no se'ls pot negar és motivació, perquè els dos que duen la veu cantant aniran esquitxant l'espera amb lemes que ja devien semblar tronats al 68: "Ja n'hi ha prou", "El país per a la gent treballadora", "Ens esteu ofegant", "A veure qui treballarà als vostres restaurants i a les vostres botigues", "Macron, escolta, el poble es revolta" –amb la variant d'Espot en lloc de Macron– i els més corejats: "Espot a la Seu" –amb la variant de Conxita en lloc de Macron.

Naturalment, la iniciativa genera divisió d'opinions entre els centenars de ciutadans congregats a la plaça. De seguida salten xssst i retrets, i els animadors apel·len, oh, sorpresa, a la llibertat d'expressió: "Ja està bé, tanta por, en aquest país", "Encara no ha sortit el copríncep, així que mentrestant, llibertat d'expressió", "Vinga, passa a retre pleietesia". Al meu costat, un grupet de nois i noies, tots a la primera trentena, s'afegeixen tímidament al guirigall. La més decidida els anima: "Que teniu vergonya!? Espot a la Seu, Espot a la Seu". La cosa es fa decididament insuportable quan per fi apareixen, sí, Espot i Macron. De la quarta o cinquena filera cap enrere, al cap de Govern no li entenem ni una paraula. Ni una. Gràcies, gràcies Habitatge Digne. Xiuladissa i crits cessen, és veritat, quan pren la paraula el copríncep francès, que ens endossa un discurs ciceronià, amb una dicció perfecta, una gesticulació mil·limetrada –s'hi nota la mà de Brigitte, la seva prof de teatre–  i una argumentació que entendran fins i tot els meus amics de Concòrdia: "És ara o mai. Si dieu no, la porta no es tornarà a obrir". Així, fins al "Visca Europa i Visca Andorra" final.

A l'hora de plegar, és clar, els sindicalistes van recollir el que havien sembrat: "Mira, pots estar d'acord amb el fons de la protesta, perquè és cert que el problema de l'habitatge ens toca a tots, però no són maneres. S'han fet francament desagradables. No sé si és el que volien", diu la Meritxell, encampadana, aspecte esportiu, mitjana edat. El Robert, lauredià, jubilat, no en fa sang: "Macron, chapeau; les protestes, un exemple de la llibertat que tenim". La Gabriela, argentina, no és tan comprensiva: "La xiuladissa, fora de lloc. I tot, per culpa de quatre gats. Han tingut els seus quinze minuts de glòria. Deu ser el que buscaven". I el Mauro, escaldenc, camisa i americana, tampoc: "Una vergonya, perquè els únics que han pogut exercir la seva llibertat d'expressió són ells, i no és just".

Conclusió: si t'han amenaçat de boicotejar-te i els dones totes les facilitats, inclosos tres quarts d'hora de regal per muntar el número, el més probable és que et boicotegin. Encara que siguin quatre gats tronats.