I tu, què vas fer al procés constituent?

Els pares de la Constitució reivindiquen el seu paper i el del “poble andorrà” al sopar anual.

L’any passat es van quedar òbviament sense sopar –la culpa, de la pandèmia, per descomptat– per primera vegada des que el 1994, l’any següent que es promulgués la Constitució, es va institucionalitzar la trobada anual dels membres de les comissions constituent i permanent que van participar en la concepció, gestació i part de la Carta Magna. Així que hi havia ganes de retrobar-se (només van fallar Albert Pujal, Enric Casadevall i Isidre Bartumeu) i més encara després que quinze dies enrere el notari català Joan Josep López Burniol presentés al Consell General La Constitució del Principat d’Andorra: la resposta als reptes de les institucions preconstitucionals en el segle XX. Ja saben, el patracol (600 pàgines llargues)  amb què Nemesi Marqués deixa constància notarial del procés constituent. I sap del que parla perquè, com a representant del copríncep Martí, en va ser actor i testimoni de primeríssima mà. 

Doncs sembla que el llibre ha trepitjat algun ull de poll entre els pares de la Constitució que divendres van desfilar per l’Hermitage. Els ha tocat la fibra la visió “parcial” i “esbiaixada” que Marqués –o millor dit, López Burniol, en la ressenya XXL que va fer del llibre– dona del procés constituent. Perquè confereix –en l’opinió dels assistents consultats– un paper destacadíssim al copríncep Martí... en detriment del Consell General. No es tracta d’una qüestió de matís. Els membres de les comissions no es resignen a ser rebaixats a actors secundaris i reclamen el seu lloc en aquest relat. Un lloc principal, és clar. I se senten en aquest aspecte tan poc identificats amb el relat de Marqués que rumien molt seriosament elaborar un posicionament comú per reivindicar el que consideren un fet incontrovertible: la iniciativa del procés constituent va sorgir del Consell General i, per tant, del poble andorrà.

Convé en aquest punt no oblidar que entre els assistents al sopar de divendres hi havia sensibilitats polítiques molt diverses, per no dir antagòniques. Així que té cert valor indicatiu que coincideixin a qualificar de “parcial” el relat de Marqués. Però si coincideixen en el moll de l’os, discrepen en els detalls. Per a uns, es tracta poc menys que d’una conspiració entre historiogràfica i política: “S’estan donant versions interessades per refer la història del procés constituent que magnifiquen el paper del copríncep episcopal i menystenen el del Consell General. No podem acceptar una versió que poc més que sosté que va ser un dels coprínceps el que va accedir a la Constitució i que l’altre va exercir el paper de dolent. Cal saber que si Mitterrand hagués dit que no, no hauríem tingut Carta Magna”. 

D’acord potser en el fons, però més conciliadors en la forma, Ladislau Baró i Jordi Farràs aporten una altra visió d’aquesta interessantíssima controvèrsia. Segons el primer, “és normal que hi hagi una polifonia a l’hora d’interpretar processos històrics, sobretot quan n’has sigut actor”, diu en clara referència a Marqués. Ara bé, per tenir la visió completa caldria disposar d’un relat similar des de la perspectiva del copríncep francès, i també de la constituent i dels grups del Consell General de l’època. I això, concedeix, Marqués ni ho fa ni segurament ho podria haver fet. 

Farràs, el síndic de l’època i que actuava divendres com a amfitrió, insisteix en aquesta línia i hi veu la part positiva de tot plegat: “S’ha obert un debat que si es manté dintre de l’harmonia que va dominar el procés constituent pot ser molt profitós. Estaria bé que les noves generacions coneguessin d’on venim, perquè em fa la sensació que el país està una mica desarrelat”. Però que quedi clar que, amb el biaix que sigui, l’aportació de Marqués és “importantíssima”.

Vaja, que un llibre sobre matèria tan espessa ha derivat en prometedora polèmica. Estiguin atents, perquè no caldrà probablement esperar un any per tenir notícies dels pares de la Consti. Que tenen un gust exquisit, per cert: divendres van sopar rap sobre puré de carbassa fumada, filet de vedella al toc d’Oporto i Babà amb rom. Tot plegat, regat amb negre del Priorat (Alvaro Palacios), blanc La Sereine (La Chablisienne) i xampany Barons de Rotschild. Brut, naturalment.