És antològic aquell text, Glenn Gould entrevista a Glenn Gould sobre Glenn Gould. Una partitura similar –i ja li agradaria, presumim, tocar com el mític pianista– interpretava anit a Andorra Televisió Jordi Alcobé, candidat únic a presidir el Comú de Canillo. A falta de contrincant, l’esgrima verbal només podia venir de l’entrevistador, David Domingo. I llàstima de debat, perquè a la velocitat que parla el candidat i amb una claredat d’enunciació que no és el seu fort (ell mateix dixit a la reunió de poble: un punt per a qui sap riure de sí mateix), tenia dues poderoses armes per tombar l’oponent. 

El no-debat, amb l’Espai Galobardes com a escenari (i el futur cònsol desempolsava, com és preceptiu en campanya, projecte tan antic i suat com el Museu de la Neu, rebatejat ara del Canvi Climàtic), Alcobé lliscava amb comoditat pels punts del programa i arguments reiterats durant la campanya –que no deixa de ser teatralització del programa, amb foto maca de fons diària i anar tirant–: del “Canillo és un exemple de convivència” a la promesa de residència, els usos al càmping pla, els sucosos fruits del Pont Tibetà, el baixíssim endeutament o la “llàstima” que suposa per a la democràcia aquest onanisme electoral que practica la parròquia. I l’habitatge, és clar: Ensisa hauria de crear infraestructures per allotjar els seus temporers i que part dels pisos passin al mercat de lloguer; i pel que fa als allotjaments turístics –“en condicions deplorables en alguns casos”–, també molts haurien de ser vivendes. 

S’esgota el temps? Cap problema, Alcobé accelera i escola alguna altra idea, com la necessitat de treballar amb el Govern per crear una línia d’autobús directa amb les valls centrals. I entre punt programàtic i punt programàtic, espais publicitaris de companyies d’assegurances: no estaria malament una pòlissa que donés garanties a un votant que salta al buit cada quatre anys. 

El bloc de les preguntes ciutadanes obliga a aterrar de cop si algú s’enlaira massa en això de la política local: a la gent li preocupen els parquímetres, la il·luminació i neteja dels carrers, els llocs per passejar els gossos, poder fer classes de català a prop de casa, els accessos a les escoles o la convivència en  zones de muntanya.

I per acabar, pregunta el no-moderador del no-debat, què aportarà Jordi Alcobé al Comú de Canillo? “Soc hereu d’una tradició de bona gestió” feta fins ara, assegura el futur cònsol, que promet autoexigència. “I a falta d’oposició, que sigui el ciutadà qui ens toqui la cresta”, demana.