Una certa "frustració" amb la reformeta del 1981, el canvi de posicionament del copríncep François Mitterrand i el pas dels assumptes d'Andorra a l'Elisi i no al Quai d'Orsay, les pressions i moviments del Consell d'Europa, "alguns coneguts d'altres no", o la pròpia autodissolució del Consell General, amb la posterior victòria electoral dels "constitucionalistes per dir-ho d'alguna manera", van acabar sent l'espurna de l'arrencada del procés que va culminar, demà farà 33 anys, amb la Constitució. 

Si més no, i cadascú des de la seva pròpia visió i experiència per la tasca desenvolupada en aquell moment, en això van coincidir els síndics Albert Gelabert, Josep Dallerès i Vicenç Mateu i l'exconseller general i excònsol d'Encamp Jordi Mas en la taula rodona Les primeres passes del Procés Constituent (1989-1992) organitzada pel Consell General en el marc dels actes de commemoració del 33è aniversari de la Constitució.

Una taula on es va posar de manifest que malgrat les moltíssimes dificultats i entrebancs es va saber donar resposta als anhels d'un poble, en ple creixement social i econòmic, que aspirava també a assolir "una majoria d'edat" a nivell institucional. I és que no va ser fins a la dècada dels 70 del segle passat quan es va començar a "parlar de la reforma de les institucions" i fins al 1976 i 1977 quan es comença a planteja "d'anar cap a una Constitució", va explicar Dallerès, que va recordar l'encomana a dos consellers generals (Òscar Ribas i Enric París) d'un text per portar a la cambra. Fins a sis propostes, que s'anaven rebutjant una darrere l'altra, va remarcar Mas, que va lamentar que "el poder dels coprínceps era fort perquè els andorrans no ens enteníem". Una manca d'entesa que va marcar la legislatura 1986-1989 i no només entre andorrans, sinó també "entre els dos coprínceps i també la Permanent".

Ja als comicis del 89 diferents agrupacions parroquials ja portaven als seus programes l'aposta per una Constitució, però un "Consell General molt fragmentat", no per la Carta Magna, sinó per la "política del dia a dia", ho feien inviable. I a partir d'aquí, gir radical i el que semblava impossible es va fer. Gelabert va rellevar Josep Maria Beal com a síndic, l'autodissolució de la cambra i l'empenta que va suposar pel procés ja que els nous consellers generals van "saber separar la política del dia a dia de la d'un procés històric", la pressió del Consell d'Europa, accentuada després d'un robatori en una joieria i la detenció dels autors que van denunciar les deficiències del procés judicial, van encarrilar la feina per portar a terme un procés, "no exempt de dificultats" però on "els 28 consellers anaven tots a l'una", que culminaria finalment amb l'anhelada Constitució.

¿I es podria traslladar aquell "tots a l'una" que deia Mas i aquella capacitat d'arribar a un acord, que "tothom tenia clar que s'hi havia d'arribar" com va recordar Gelabert, malgrat que semblava impossible a la política d'avui en dia? "És molt difícil perquè hi ha una gran diferència: avui hi ha partits i els partits ho polititzen tot", va sentenciar el síndic de l'autodissolució, que va deixar clar, això sí, que "es tracta d'una opinió personal".