Seixanta-sis anys separen la Maria Jesús de l’Eugènia. La primera en farà 82 al febrer, la segona n’acaba de fer 18, i totes dues comparteixen un mateix orgull: ser lauredianes i haver votat “sempre”. Per a l’Eugènia és la primera vegada, i per matinera es va permetre el luxe de debutar amb rècord: era la primera de la breu cua que s’havia format a les 9 del matí a les portes de l’antiga casa comuna, i va ser per tant la primera a dipositar el vot a l’urna: “Votar em fa sentir important, que tinc veu en la gestió de la parròquia, m’estimo molt Sant Julià i em feia moltíssima il·lusió, perquè a les generals no vaig arribar per uns pocs mesos. Ara sí, i he de dir que no soc només jo. Tots els meus amics s’han interessat en la campanya i molts han assistit a les reunions de poble. Una altra cosa és que hagi influït en la decisió, que jo ja tenia bastant clara, la veritat.” El mateix esperit que mou la Maria Jesús, matinera ella per estalviar-se aglomeracions “perquè si hi ha molta gent em marejo”. Ha seguit la campanya per televisió, diu, però ni per un moment li ha passat pel cap quedar-se a casa: “Vinc sempre a votar, és la meva obligació, però no et diré a qui per no ofendre ningú”. Només faltaria.

També se sent cridat a participar l’Emilio, que és taxista i ha fet via aviat perquè sortint del col·legi electoral se’n va a Barcelona a fer un servei. Però primer és el primer. A diferència, de seguida ho veurem, d’alguns dels seus convilatans, no li ha fet cap nosa la tercera llista, “perquè Sant Julià és un poble petit i ens coneixem tots”. Més analític, perquè és enginyer, l’Alan es mostra un pelet decebut per la campanya, “una mica pobra, en la línia de les últimes convocatòries”. Ell matina perquè la decisió la porta presa de casa i vol estalviar-se topar-se amb els polítics: “Després de quinze dies de campanya, no cal parlar més”. L’ha seguit, assegura, “i m’interessa sobretot veure com els candidats es desenvolupen en la distància curta, quan els periodistes els poseu entre l’espasa i la paret”. I fa una crida al vot analític, amb consciència ciutadana: “Canvio el vot en funció del candidat i del programa. Entenc que els partits no són com els clubs de futbol, que n’ets d’un per a tota la vida, jugui bé o malament, sigui més o menys simpàtic, i no pot fer-hi res. En política cal tenir en compte les persones, és clar, però també, i diria que sobretot, els projectes”. Pur sentit comú.

El matí avança i els lauredians van desfilant. Tots ho fan per la porta gran, custodiada per dos urbans amb el vestit de gala, palplantats des de minuts abans de les 9 del matí i que aguantaran estoicament fins que a les dues arribi el relleu. “Per a nosaltres és un honor, és el dia més important de la parròquia”, diu l’Àlex, ocult sota la gorra de plat de les grans ocasions, el cordam –per què caram serviria?– i els guantets blancs, que semblen sortits d’una altra època. Ell hi està de servei, com l’altre Àlex –aquest, policia– que ha començat el torn a les 7, perquè ell era l’encarregat d’anar a recollir el vot judicial i custodiar-lo fins al col·legi electoral. En caixes de plàstic, “tot i que la gent es pensa que les de cartró, que eren les que es feien servir fins a l’any passat, eren poc segures, i no és cert, perquè les paperetes anaven cadascuna en el seu sobre i tots degudament precintats”. L’Àlex es passarà tot el dia al col·legi, fins que tanqui. De set a set. Aprofita per votar, perquè ell és lauredià, i assegura que la tercera llista “m’ho ha posat més fàcil a l’hora de decidir el vot”. Així que tindrà temps de visitar unes quantes vegades el formidable tiberi –si no és el millor del país poc li faltarà– que el Comú ofereix a la sala de la llar de foc, amb una llonganissa de qualitat òptima i el vi en porró, com ha de ser. 

Per què serveix la campanya?
Mentrestant, per l’antiga sala de plens van desfilant veïns i també candidats. El primer a fer-ho és el cap de llista de Desperta Laurèdia, Cerni Cairat, a quarts d’11. Segueix Josep Majoral (UL) i remata Antoni Miralles (Per Sant Julià). A les 12, tot dat i beneït. El més curiós és que tots tres entren a la cabina i es tanquen amb la cortina perquè ningú no pugui veure quina papereta posen al sobre. És possible que algun d’ells tingui el rampell de votar un rival? Com es deu sentir un candidat, votant-se ell mateix? Els farà la mateixa vergonyeta que a l’escola, quan ens votàvem secretament a l’hora d’escollir el delegat de classe?

La veritat és que la cosa no s’anima ni a la sortida de missa. Moltes famílies amb criatures, i aquesta dèria de fer-los posar la papereta a l’urna –la família que vota unida, continua unida– però ni rastre de les cues de les generals, que al migdia s’enfilaven fins a l’antic Museu del Tabac. Les primeres xifres de participació ho confirmen: a la 1 del migdia ha votat el 39% del cens, dos punts menys que el 2019 i, atenció, sis menys que el 2015.

Potser cal buscar les causes d’aquest bluf en una campanya descafeïnada. Ho deia l’Alan, unes línies més amunt, i ho diu també Albert Pintat: “Ha sigut una campanya correcta, educada, però li ha faltat potser una mica de punch, és clar que cadascú té el seu estil i l’administració comunal no genera grans debats ideològics”. El Carles, en fi, és dels que engipona part de la culpa a la tercera llista en disputa: “Voto perquè si no ho fas, després no et queixis, primer de tot cal dir que la democràcia consisteix que es presenti qui vulgui i que el ciutadà decideixi. Dit això, crec que la tercera llista el que ha fet és confondre”. La qüestió, és clar, rau a quina llista sobrava, però no hi entrem que estem encara en jornada electoral. En aquesta mateixa línia es pronuncia l’Encarnació, educadora social avui jubilada, que ha seguit la campanya des de certa distància, “perquè les comunals són unes eleccions de proximitat, coneixes els candidats, que d’altra banda són els mateixos que fa quatre anys, i és difícil que canviïs d’idea. Com a mínim, jo no he canviat. Però el que fa una mica de ràbia és que una de les tres llistes és per desgastar, per dividir, i no em sembla bé”.

I ho deixarem estar amb la Jana, 18 anys, una altra debutant i de nou amb l’entusiasme del neòfit: “voto perquè vull el millor per a la parròquia, la veritat és que ho tenia clar abans de la campanya i no m’han fet canviar d’idea?”
I la pregunta que queda en l’aire és òbvia: algú sap de què serveix aquesta ficció que anomenem campanya?