Diu el politòleg Yvan Lara que cert investigador francès va definir en certa ocasió Andorra com un OEMI, gloriós acrònim d’Objecte Estatal Mal Identificat. És clar que es referia a l’Andorra preconstitucional. I l’anècdota li serveix a Lara per posar el focus en el que en la seva opinió va significar la Carta Magna, aprovada i promulgada el 1993, en l’àmbit internacional: la normalització d’Andorra, considerat des d’aleshores com un actor més de les relacionals internacionals, en absoluta igualtat de condicions a qualsevol altre. L’acord d’associació, per exemple: avui el podem negociar, aprovar o no. Però abans del 1993 no hauríem pogut ni seure a la taula perquè, simplement, no érem un subjecte de dret internacional reconegut i homologable.

Això no vol dir en absolut que abans de la Constitució no hi hagués certa acció exterior, una protodiplomàcoia andosina. Perquè n’hi va haver, i molta. I tot plegat, la diplomàcia pre i constitucional és el tall de Trenta anys i mil més de relacions internacionals d’Andorra, el volum amb què Afers Exteriors commemora el 30è aniversari de la creació del ministeri, coordinat pel mateix Lara, amb la participació de Marc Conesa, Albert Villaró i Jordi Guillamet i que a dreta llei s’hauria d’haver publicat aquest curs, però que les negociacions en curs de l’acord d’associació han aconsellat dilatar fins al 2024. L’objectiu del volum, diu Lara, no és donar una visió quantitativa ni tan sols històrica de les nostres relacions internacionals (RI, per als amics) des del Segon Pariatge. O no només. Si no respondre la Gran Pregunta: què ens han aportat? “Perquè tenim la temptació de donar-ho per descomptat, i no és tan evident: per anar a estudiar a l’estranger, per operar-nos a un hospital de Barcelona o de Tolosa, hi ha hagut uns convenis que són precisament fruit de les relacions internacionals, que es plasmen en el seient i el vot que tenim a l’ONU i en altres 27 organismes internacionals més, en les relacions diplomàtiques que mantenim amb 154 països, però també afecten molt directament la nostra vida quotidiana”.

Perquè no sigui dit, Afers Exteriors en va oferir ahir un suculent tastet amb la ministra Imma Tor com a amfitriona. De seguida hi tornem, però parlàvem de com els nostres rebesavis se les manegaven per fer sentir la seva veu allà fora quan estàvem molt lluny de ser un Estat de veritat. Segons Guillamet, aquesta història comença just després del Segon Pariatge, quan sorgeixen les primeres estructures administratives, que van ser els comuns, per recaptar els tributs amb què pagar la quèstia. El 1558, diu, dos delegats del Consell acaben tancats a la presó del castell de Foix perquè s’hi havien presentat sense calerons i pretenien que Copríncep els prorrogués el termini. Per portar els ramats a péixer Runer enllà calia satisfer els reglamentaris drets de pas, també per importar blat de la Cerdanya, i a un altre nivell, vam arribar a enviar una delegació a Roma per negociar el privilegi d’escollir notari: teníem fil directe amb el Vaticà. Per no parlar de l’obsequi (600 formatges de res) que el 1714 el Consell li encarrega al síndic de la Massana, Francesc Bonet, que porti al Borbó espanyol per fer-se perdonar les vel·leïtats austriacistes.

Exemples d’aquesta protodiplomàcia en tenim fins ben recentment: el 1957, diu Guillamet, ens vam voler passar de llestos enviant per lliure una delegació a l’Exposició Internacional de Brussel·les. A França no li va semblar oportú i ens va amenaçar ni més ni menys que a retirar el veguer i tancar les escoles i la Poste. Per no parlar de la insistència de Suárez, encara a la Transició, que el Coprincipat episcopal revertís al Regne d’Espanya.

Avui la nostra diplomàcia juga a la Champions, amb una prioritat absoluta, que és l’acord d’associació, i una agenda internacional ben definida: igualtat de gènere, infància, diversitat cultural i lingüística i lluita contra el canvi climàtic: “En trenta anys hem hagut de recórrer el camí que altres països han fet en segles”, deia Tor, amb avís final sobre la invasió de Gaza: “No pronunciarem l’expressió alto el foc però reclamem, això sí, una pausa humanitària perquè la situació de la població civil, i en particular dels infants, és desesperada.”