N’hi ha que perden sempre. Surten del foc per caure a les brases i, a continuació, tornar altre cop al foc. És el cas dels kurds. Tchiayi Emin va recordar que l’imperi otomà després de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial va quedar desfet i de les seves cendres van néixer diversos nous estats, però un d’aquells pobles, el kurd, al qual les potències occidentals vencedores van prometre un referèndum d’emancipació que no es va acabar complint, per la qual cosa el poble kurd va quedar dividit entre quatre estats: Turquia, l’Iraq, Iran i Síria.
 
A Turquia, el govern que porta dècades reprimint la població de la regió del Kurdistan dins les seves fronteres, després de la creació de la guerrilla kurda del PKK i d’un dels diversos alçaments, en la dècada del 1990, va llançar una ofensiva militar que va bombardejar i va arrasar uns tres mil pobles, va provocar un desplaçament forçós de dos o tres milions de persones amb milers de morts i va prohibir la llengua i cultura kurdes. Gran part de la població kurda, per a fugir de la repressió turca, va buscar refugi al Kurdistan sirià.

Així, la manca d’un Estat propi –la kurda és la nació sense Estat més gran del món , i la fragmentació territorial ha facilitat polítiques d’assimilació, repressió cultural i marginació econòmica–. Actualment, la pressió no és només militar, sinó també cultural i estructural, especialment en zones del nord de l’Iraq. Emin va exposar els quatre grans episodis que considera genocidis: les campanyes repressives dels anys setanta i vuitanta al Kurdistan iraquià; l’eliminació de més de 8.000 membres del clan Barzani el 1983; la campanya d’extermini de 1988, coneguda com a operació d’Al-Anfal al nord d’Iraq, amb 182.000 víctimes; i el genocidi de la comunitat religiosa dels yazidites perpetrat el 2014 per Estat Islàmic (ISIS). El mateix Emin va haver de fugir del genocidi i de la política de terra cremada del 1988 i va haver de fugir per les muntanyes.

El règim de Saddam Hussein va utilitzar armes químiques contra població civil kurda –tot i la prohibició internacional– i va ser el responsable d’una política de terra cremada al nord de l’Iraq. L’operació Al-Anfal del 1988 va comportar bombardejos químics, execucions massives i fosses comunes, moltes de les quals encara s’estan documentant. 

Emin, que viu a Montauban (França) –en aquell país resideixen uns 400.000 kurds– ve sovint a Andorra, és amic de l’advocat Valentí Martí, i va enviar una carta al cap de Govern, Xavier Espot, per explorar vies de col·laboració. 

Entre els assistents a la conferència, l'excap de Govern Jaume Bartumeu, el rector de la Universitat d'Andorra (UdA), Juli Minoves, i l'única resident kurda a Andorra que ha trobat aquí la seva terra d'acollida.