És “molt probable” que la proposta de despenalització de l’avortament es pugui entrar a tràmit al Consell General aquest mes. Les paraules de Xavier Espot la setmana passada formen part de la normalitat d’un país sobirà on no caldria un vistiplau del Vaticà. Però sí que cal donar resposta a aquesta demanda social sense comprometre l’estabilitat institucional d’Andorra.

El copríncep episcopal, Josep Lluís Serrano, no s’ha pronunciat sobre la reforma legislativa i ha parlat de “diàleg” i d’“acompanyament a les dones en situacions difícils”, fórmules tan pastoralment amables com jurídicament insubstancials. Tot i que la referència a les dones recorda el projecte de llei de l’avortament que el PSOE va presentar a Espanya (1983) i que no va satisfer el col·lectiu feminista. La raó: es mantenia l’avortament al Codi Penal i s’impedia que es fessin pràctiques en els centres de salut de la sanitat pública.

I aquí es troba una de les línies vermelles imposades pel Vaticà en la negociació amb Andorra, ja que des del Govern, l’any passat, es va arribar a plantejar, fins i tot, la protecció del personal sanitari i la participació de la CASS en algunes despeses. La proposta, que podria haver estat negociable amb el papa Francesc, va resultar infranquejable amb el seu substitut, Lleó XIV, que ha de ser operat d’un nòdul pulmonar.

Aquest fet i altres canvis a la cúpula vaticana poden coincidir amb el debat parlamentari. Perquè el principal negociador amb Andorra, el cardenal Pietro Parolin, pot tenir els dies comptats al capdavant de la secretaria d’Estat, o el que és el mateix: la diplomàcia vaticana.

Segons diverses fonts consultades, Parolin –rival de Lleó XIV en l’elecció papal– sona per ocupar el lloc del cardenal Mauro Gambetti, franciscà conventual que fins al passat dia 3 era vicari general de la Seva Santedat per a la Ciutat del Vaticà, arxipreste de la basílica papal de Sant Pere i president de la Fàbrica de Sant Pere.

Va ser una de les apostes del papa Francesc i va acabar sent una de les figures més controvertides en l’entorn vaticà. Els vaticanistes interpreten el seu trasllat a Chieti-Vasto, arxidiòcesi metropolitana històrica però amb poca rellevància actual, de dues maneres: la tornada d’un frare a la vida pastoral o la sortida d’un cardenal de 60 anys que marxa de la Cúria amb molts anys de ministeri per davant i cap dicasteri.

Són els mateixos vaticanistes que pronostiquen que el lloc de Parolin l’ocuparà Paul Richard Gallagher, l’actual ‘ministre d’afers exteriors’ del Vaticà. Ha dirigit conjuntament amb Parolin les converses de caire més tècnic i polític amb el Govern. Arran de debats parlamentaris europeus sobre els drets reproductius, Gallagher va deixar clar el posicionament del Vaticà afirmant explícitament: “Estem en contra de la idea que l’avortament pugui ser un dret humà”. En intervencions formals davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, va qualificar l’avortament de “falsa solució” per a la igualtat i els problemes de les dones. Ha subratllat de manera reiterada que la igualtat femenina no es pot aconseguir si no es respecta la dignitat humana “des dels no nascuts fins als ancians”.

Els contraris a l’avortament, per la seva banda, anuncien que passarà a Andorra el mateix que en altres països del nostre voltant. Primer es despenalitza “només a la dona”; després es despenalitzen “supòsits”; posteriorment es converteix en prestació sanitària, i finalment en “dret blindat”. Mentrestant, pels passadissos del Vaticà i en espera de si entra la proposta de despenalització, la pregunta és: ¿pot un bisbe catòlic, cap d’Estat, permetre la promulgació d’una llei que retiri la protecció penal a la vida del no nascut? El catecisme i el magisteri constant de l’Església a partir de l’Evangelium vitae no deixen massa lloc per a la creativitat diplomàtica, ja que es vol mantenir el coprincipat, i ho va recordar Gallagher afirmant, el setembre de 2016 a Meritxell, que: “Si els andorrans volen el seu Coprincipat, que crec que és la veritat, durarà molts segles més”. 

Sense signar
La solució passa pel mecanisme constitucional de no signar la llei, deixant la promulgació exclusivament en mans del copríncep francès per tal de protegir la coherència de l’Església sense fer caure l’estructura d’Estat. Això ja va succeir amb  la Llei del Codi de Relacions Laborals (2018), la de tècniques de reproducció humana assistida (2019), la dels drets i els deures dels infants i els adolescents (2019) i el text refòs de la dels Jocs d’atzar (2021). 
La no-signatura ja va ser proposada per l’antecesor de Serrano, Joan-Enric Vives, el passat mes de gener quan va dir que “a Andorra les lleis entren en vigor amb la signatura d’un dels dos coprínceps. Per tant, sempre hi hauria una sortida que podria ser que no la signéssim”. Vives també va assenyalar que “la Santa Seu està en contacte amb el Govern i amb els polítics andorrans, i jo crec que amb l’ajuda del Senyor podran trobar un camí”. El camí, però, és ben bé terrenal i molt pedregós.