La Seu d’Urgell és una ciutat petita, amb poc més de 13.000 habitants, però amb una gran riquesa social, cultural i humana. Som un municipi que ha sabut créixer mantenint una identitat pròpia, apostant per l’esport, la natura i la vida comunitària. En aquest context, la intenció d’instal·lar una casa d’apostes i jocs a La Seu.
No estem parlant d’un comerç qualsevol. Les cases d’apostes són màquines de crear addicció, misèria i desesperança. Es presenten com a opcions d’oci, però la seva finalitat no és entretenir: és fer diners a partir de les debilitats de les persones, especialment les més vulnerables. Aquesta nova sala seria la primera de la ciutat, però podria obrir la porta a una nova dinàmica comercial perillosa i insostenible.
A la Seu, més de 1.300 infants i joves tenen entre 0 i 19 anys. Som un municipi amb una població diversa i plural (hi conviuen més de 60 nacionalitats diferents), i tenim el repte d’oferir oportunitats, referents i alternatives als nostres joves. En comptes de fer-ho, obrirem un local que promou la falsa idea que la sort pot resoldre els problemes que el sistema no afronta? Que una aposta pot substituir la comunitat, l’educació o la cultura?
Diversos col·lectius socials ja s’han posicionat públicament en contra, alertant que aquestes sales fomenten l’addicció entre els joves i erosionen el teixit social, i l’Ajuntament ha donat el pas de suspendre temporalment qualsevol llicència. I no parlem d’un debat teòric: la casa d’apostes es vol instal·lar en un local on fins ara hi havia una botiga de pintura i decoració de tota la vida, que tanca per jubilació. El relleu generacional comercial serà, doncs, un negoci que empobreix, en comptes d’un que aporta valor?
La nostra ciutat disposa de projectes com l’Espai de Joc, que ajuda famílies a conciliar i acompanyar infants. Organitzem esdeveniments com el Festival del Joc del Pirineu, que reivindiquen el joc com a eina social, cultural i educativa. Quin sentit té, doncs, permetre l’entrada d’un model de joc que fa exactament el contrari: fomenta la solitud, el risc i la dependència?
També cal trencar amb l’argument econòmic. No es pot justificar cap creixement a qualsevol preu. Les cases d’apostes no generen llocs de treball de qualitat, ni impulsen el comerç local. Generen problemes de salut mental, endeutament familiar i pressió sobre els serveis socials, que ja treballen al límit.
Barcelona i altres municipis ja han regulat o prohibit la instal·lació de nous locals d’aquest tipus. Per què nosaltres hauríem de ser menys valents? La millor política és la preventiva. Cal aprovar ordenances municipals clares, amb criteris socials i ètics, que protegeixin els nostres joves i la nostra economia local.
La Seu d’Urgell no necessita una casa d’apostes. Necessita espais que generin comunitat, cultura, educació i oportunitats reals. Cal una evolució del tipus de negocis que volem, apostant per projectes amb valors de l’Economia Social i Solidària (arrelament al territori, projectes comunitaris i democràtics, sense afany de lucre…). Aquesta ciutat s’ha construït amb esforç i valors. No ho posem en risc per un negoci que només guanya quan la gent perd.