Estàvem tots ben perimetrats esperant les autoritats i pregant, els més creients, a Nostra Senyora de les Isòbares perquè no plogués. I els no-creients també, perquè veient els micròfons de girafa aixecats allò semblava una processó laica. Algú anuncia "està plovent a Ordino" i un altre respon "doncs, no trigarà". Mentre, una dona ordena als periodistes que es posin en fila "pour le control du chien" i amb ganes de respondre-li com Dany Boon a Bienvenue chez les Ch'tis, le sien?

Però tinguem la festa en pau, perquè l'espera serà llarga en companyia de les vaques, amb qui tenim una cosa en comú: elles i  nosaltres no podem sortir d'una zona delimitada. Elles almenys s'alimenten i nosaltres, els periodistes, som éssers rumiadors, d’una passivitat quasi bovina a l’hora d’alçar la veu, que arrosseguem els mateixos traumes i problemes de sempre, els mateixos debats, les mateixes problemàtiques dies i dies, mesos, anys, i no se soluciona mai gaire res. Donem voltes i més voltes –com els hàmsters tancats a la gàbia– i la digestió no s’acaba mai.

Caldria sortir d’aquest fangar, d’aquest cercle viciós, és prou obvi, encara que només fos per assajar símils animalístics més nobles, més enlluernadors, més memorables. Sense caure en les explicacions d'aquell periodista francès d'una cadena de televisió que li explica a una companya que hi ha unes vaques que surten a la portada d'un disc de Pink Floyd. No, noi, només en surt una, de vaca, i és a l'Atom Heart Mother. Estabulats com estem hi ha dues opcions: arriba Macron o el noi pot continuar amb la Rebel·lió a la granja d’Orwell o amb Vaca Sagrada de David Duchovny i les aventures de la bruna Elsie Bovary. Per sort arriba el copríncep, i amb ell la pluja. Cal reconèixer que estar al llit sentint el seu soroll en els vidres o mirant-la per la finestra com un personatge d'una novel·la de Jane Austen hauria de ser considerada la vuitena meravella del món. A l'aire lliure, un xàfec mai bé de gust.

I això que per allà hi havia algú amb la gavardina més arrugada que la del tinent Colombo. Perquè aquí no som de pluja dolça i delicada de pel·lícula britànica o de telefilm alemany de tarda. No, aquí som més d’aiguat nivell blockbuster, a l’estil Independance Day de Roland Emmerich, perquè la barreja d’aigua més xafogor portarà a l’estiu uns mosquits tan grans com l’Air Force One del Trump, no fos el cas que, a més de les tempestes i les pedregades sobrevisquéssim a les al·lèrgies i a les astènies primaverals. Cada tarda, un raig i el vent: cada ràfega esbotza un munt de paraigües que semblen de fireta, de nyigui-nyogui.

Les papereres estan plenes de cadàvers amb la tela esquinçada i les barnilles sortides de mare, com aquelles de mitja que amenacen de fer-te saltar un ull. Al jardí de Radio Andorra va quedar la despulla d'un, trepitjat, sense voler, per un fotògraf, i altres van passar a formar part dels  objectes perduts. 
Quan et compres un paraigua, amb el preu,  hi va inclosa la por de perdre’l o que te’l robin, que el vent l’esbotzi o que et caigui a terra i se’t trenqui, com el rellotge del conte de Julio Cortázar. Per als que no en tenien, corredisses cap a dins de l'edifici, d'una sala a l'altra, per no molestar la reunió que mantenien el cap de Govern i el copríncep tot esperant l'arribada de l'episcopal.

A l'exterior, continuaven la pluja i les vaques, alienes a tot l'enrenou de mandataris, cossos de seguretat i periodistes. A dins, cap paraigüer i els paraigües a terra, regalimant.  Un paraigüer és un acte de fe. Nord enllà, deixarien fins i tot les escriptures de la casa (qui en tingui), en aquests cubells allargassats per deixar-hi els paraigües. 

I a ningú se li ocorreria tocar-les. Aquí, que som més del sud, sempre deixem el paraigua amb suspicàcia, pensant que, quan sortim, potser ja no hi serà. Toca marxar de l'edifici de Radio Andorra per anar a la central de FEDA. Per sort ja no plou, per bé que l'autèntica pluja, la d'idees, és la que havia de sorgir de les trobades entre el cap i els coprínceps.