L’acord d’associació serà l’instrument clau per a la diversificació econòmica, obrirà la porta del mercat interior a les nostres empreses i constituirà un coixí per a quan vinguin mal dades. No hem de témer un desembarcament de professionals ni tampoc de treballadors europeus. Però si al referèndum venç el no, s’obrirà un temps incert i se’ns tancarà la porta durant mitja generació. Paraula de Landry.

Fa deu anys que parlem de l’acord d’associació i encara genera moltes reticències. Per què?
No sé si tantes.

Només cal que llegeixi les reaccions dels lectors cada vegada que la premsa en parla.
Potser perquè fins ara no era un acord tangible, no se li podia posar forma i encara menys contingut perquè no estava negociat. Ara sí. En el termini de dos mesos tindrem els textos definitius, i estic convençut que si hi ha reticències les esvairem o, com a mínim, les mitigarem.

El que sembla evident és que no genera l’entusiasme que es respirava a l’Espanya dels anys 80 la perspectiva de la integració. Recels atàvics? Tics aïllacionistes?
Hi ha diferents factors. Un d’ells és que l’economia andorrana va bé, i quan una cosa va bé,  per què canviar-la. Però l’economia és cíclica. I haurem de decidir entre tots si volem córrer el risc de no tenir la xarxa de seguretat que suposarà el mercat interior de la UE si tornés a anar malament. Segurament hi ha també... no sé si dir-ne desconeixement, millor distància, que tenim en relació amb el que és i no és la UE. És veritat que la UE potser tampoc no s’ha sabut vendre als seus ciutadans, i que nosaltres veiem més els inconvenients que no les grans oportunitats del projecte europeu.

Era inviable mantenir l’statu quo actual, amb l’acord duaner i els altres acords vigents?
Si anem al referèndum i diem que no, no ens retrotraurem al mateix statu quo del dia que vam seure a la taula de negociació, el 15 de març del 2015. Allí vam donar un missatge clar: volem ser un Estat associat. Si diem que sí, les regles del joc d’un Estat associat dins del mercat interior estan clarament definides. La realitat d’un país tercer envoltat del mercat interior no està establerta. Els acords preexistents valien en la situació prèvia al 2015. Seguiran vigents, però no valdran igual perquè haurem pres la decisió de ser país tercer.

Però això és el que som ara.
Sí, però fins ara érem un país tercer que estava negociant un acord d’associació. No és el mateix que ser un país tercer i prou. No és el mateix. És viable que Andorra conservi els acords sectorials i continuï fent el seu camí? Sí. Com es concretaria això? No ho sé, perquè no està escrit. El que sí que sé és que serà incert i que no serà la mateixa relació que tenim ara.

Què hi perdríem?
Per exemple, mentre estàvem negociant hem aconseguit ser el primer país elegible a finançament del Banc Europeu d’Inversions. Si no som un Estat associat, això no es podrà mantenir, és de sentit comú. I si un dia volem negociar un nou acord, ja veurem si ens donaran el mandat. El que hem de tenir clar és que la decisió que prenem no és neutra, ni per al sí ni per al no. I si surt que no, en cap cas tornarem a l’statu quo anterior al 2015.

Hi ha hagut amenaces implícites o explícites de la UE, en el sentit que sense acord d’associació els acords vigents poden anar decaient sense que es renovin quan toqui?
En cap cas ha sigut així. Però la UE es deu en primer lloc als seus Estats membres, que són el primer cercle. En un segon cercle hi ha els estats associats, que és on nosaltres pretenem estar. Els països tercers no són la prioritat de la UE, com és lògic. Sabem el que costa que ens atenguin sent un país tercer que està negociant, no cal que ens diguin què passarà si decidim lliurement estar al tercer cercle. És legítim, però no és neutre.

El cap de Govern era molt optimista sobre el resultat del referèndum. Tindran temps en un any per convèncer els escèptics?
La diferència respecte als vuit anys i nou mesos anteriors és que quan fins ara algú ens demanava com quedaria la lliure circulació de persones no teníem la resposta afinada, ni com quedaria la situació d’Andorra Telecom o de FEDA. Tampoc quan algú ens demanava pels fluxos de persones que entraran i sortiran del país, en el moment que pots dir que la relació és absolutament asimètrica perquè els nacionals andorrans no estarem subjectes a cap restricció i en canvi els dels Estats membres hauran de passar per un sistema de quota i de verificació d’antecedents penals, i que amb els països tercers podrem fer el que vulguem, es queden molt més tranquils.

Un retret recurrent és que no tenim clars quins beneficis tangibles en traurem, més enllà del programa Erasmus. I això, només els estudiants.
Si em permets, les beques Erasmus és pura demagògia. Ja veurem si hi acabarem estant, és una decisió que caldrà prendre i no està escrit enlloc que sigui que sí. Dependrà del cost, del nombre d’estudiants que hi puguem enviar. Circumscriure l’acord d’associació a les beques Erasmus és fer-ne una lectura molt reduccionista. 

Doncs ara té l’ocasió d’explicar-nos quins rèdits en traurem.
El punt fonamental d’aquest acord és que farà que els marcs jurídics andorrà i el de la UE siguin equivalents. Hi ha projectes que avui s’han d’avortar perquè no són viables, i no són viables perquè els marcs jurídics no són equivalents i per tant no es poden compartir ni béns ni serveis ni propietat intel·lectual ni res, i queden per tant circumscrits únicament al mercat andorrà, que no és prou gran per fer-los viables econòmicament. Amb l’acord d’associació, tots aquests projectes esdevenen factibles. No està pensat només perquè puguin  venir empreses estrangeres, que també. Està pensat també per a les empreses nacionals que vulguin obrir vies de negoci que ara, simplement, no poden creuar la frontera. L’acord té per objectiu diversificar l’economia, i si no tenim un marc jurídic comú no hi ha diversificació de l’economia. Necessitem un instrument que digui que aquestes normes estan alineades, que són equivalents, i això és el que fa l’acord en àmbits com ara l’energia, la salut, el transport, la lliure circulació de persones, la Seguretat Social, el comerç...

Hi ha empreses andorranes amb prou múscul per competir al mercat europeu?
Tenim identificats  sectors i empreses que estem convençuts que faran el pas… quan puguin sortir a fora, i això vol dir amb l’acord vigent, no abans. L’acord d’associació és l’instrument que ho fa possible.

A la inversa, el temor que empreses i professionals europeus inundin el nostre mercat, està justificat?
És que establir-s’hi, s’hi poden establir des del 2012 sense cap impediment. No hi haurà un canvi substancial, amb l’acord d’associació. És veritat que no els caldrà ni establir-se, perquè el dret europeu permet la lliure prestació de serveis, però és que això també és possible des del 2008, tot i que no en diem prestació de serveis, sinó prestacions de curta durada, però la lògica és la mateixa. Per tant, la realitat d’avui ja és aquesta. El que canvia és que els ordenaments jurídics esdevenen equivalents. A qui beneficia és als que ja estan establerts a Andorra, que podran accedir a un mercat més ampli.

Doncs els arquitectes ja trinen, i no ha entrat en vigor l’acord, pels serveis de curta durada sense excessius controls de l’Administració.
El mercat andorrà no es multiplicarà per quatre de la nit al dia. Per què hi hauria d’haver una afluència massiva de professionals si el mercat és el mateix? L’acord no canviarà la realitat de la llibertat d’establiment i de la prestació de serveis, canviarà el procediment administratiu, sobretot de la prestació de serveis. Però amb acord o sense acord ja hem constatat les disfuncions de la prestació de curta durada i s’està treballant per dotar-nos de  mecanismes que les resolguin. I això ho hem de fer al marge de l’acord.

La lliure circulació de persones, vol dir que podrà entrar qui vulgui? 
Quan parlem de seguretat importen els nombres: de quanta gent estem parlant? I aquí s’ha de fer una primera separació: nacionals de la UE i nacionals de països tercers. Els residents ja estem aquí. Per als nous residents de països tercers podrem conservar el sistema actual, endurir-lo o simplificar-lo. Serà una decisió absolutament sobirana en què la UE no es posarà. En el cas dels nacionals de la UE, només podran venir a través del sistema de quotes. I aquí l’acord preveu per als nacionals de la UE tres tipus de quota que funcionen amb uns percentatges diferents, que s’han definit en base als últims quinze anys. Són números que sabem gestionar.

Posem-hi números, doncs.
Si l’acord hagués entrat en vigor l’1 de gener del 2023,  sortirien 360 autoritzacions per a residents actius. Això és un mínim, quan s’exhaureixin el Govern es podrà plantar... però també podrem anar més enllà si un sector requereix més treballadors. No estem en una situació diferent de l’actual. I això passa  també amb els passius, amb una diferència: amb els passius procedents de la UE la tendència els últims anys és a disminuir. Per al 2023 ens haurien sortit 20 autoritzacions, vint! I pel que fa als temporers, que també van a la baixa, una seixantena. Per tant, el nombre de cada quota no varia de forma substancial. Quan es diu que obrirem la porta i que la demografia es dispararà, no és cert. No serà així si no ho volem, perquè la solució que hem pactat és revisable i si veiem que el que ens convé és créixer, tenim l’opció d’aplicar la lliure circulació de persones prevista a la directiva sense quotes de cap classe. Però això és ara mateix impensable. 

Però li parlava també, i sobretot, de conservar el nostre plus, que és la seguretat ciutadana.
Per això hem repassat les xifres. No és el mateix que entrin 5.000 persones l’any que 400, que són les que entraran a través de les quotes pactades a l’acord. I pensa que avui estem gairebé al doble. Sobre aquestes 400, el que hi haurà és un sistema de verificació dels antecedents penals diferent de l’actual, però hi serà. El que hem obtingut durant la negociació és una prerrogativa sense precedents, única a la UE, que no té cap país membre: en el moment que sol·licitis la residència, a banda de la documentació que es demana a qualsevol país de la UE, nosaltres exigirem, a més, una declaració jurada de la situació penal, que caldrà aportar al dossier. En els sectors sensibles (justícia interior, serveis financers, salut, educació, professions liberals) caldrà aportar els antecedents de forma sistemàtica. A la resta només li caldrà la declaració jurada, però podrem fer-ne comprovacions de forma aleatòria. 

Si deixem passar aquest tren, hi haurà una segona oportunitat?
No puc parlar per les institucions europees, però la meva sensació és que seria molt poc probable que tornés a passar m’atreviria a dir a mitjà termini.

Per això li demanava si hi havia hagut amenaces, ni que fossin implícites. 
La raó em sembla evident. Les mateixes institucions europees ja han advertit que la prioritat del pròxim mandat, i del següent –i recordem que al juny hi ha eleccions europees– serà l’ampliació de la UE, de 27 a previsiblement 30 estats membres, inclosos Ucraïna, Moldàvia i algun altre dels que està esperant. Estem parlant ja de deu anys vista. I si d’aquí a deu anys decidíssim tornar-ho a provar ens posarien, com és lògic, a la cua de les prioritats del moment. Està bé repensar-t’ho, però hi haurà candidats a l’adhesió o a l’associació, és lògic que tinguin prioritat.